Lectures

Vam ser nosaltres
Vam ser nosaltres
Golnaz Hashemzadeh Bonde
Meritxell Salvany
Les Hores

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Golnaz Hashemzadeh Bonde va néixer a l’Iran el 1983 i va fugir cap a Suècia amb els seus pares. Allà es va graduar a la Stockholm School of Economics. És la fundadora i directora d’Inkludera Invest, una organització sense ànim de lucre que es dedica a lluitar contra la marginació social.

La seva primera novel·la va ser Hon är inte jag (Ella no soc jo), publicada el 2012, i cinc anys després va arribar Det var vi (Vam ser nosaltres), que ha estat traduïda a vint-i-cinc llengües. Entre aquestes, l’anglès, el català i el castellà. Considerada una de les veus més prometedores de la literatura sueca actual, Vam ser nosaltres va ser reconeguda, dos anys després de la seva publicació, amb el Dayton Literary Peace Prize in Fiction i amb el Premio Salerno Libro d’Europa.

Sobre l'obra

Vam ser nosaltres és una història sobre l’impacte de la malaltia -un càncer terminal- en la vida d’una dona -una immigrant refugiada política que va arribar a Suècia procedent de l’Iran- i la seva filla, que ja ha fet tota la seva vida a Suècia. Arran de la malaltia, la dona -la Nahid- passa per tots els estadis de la reacció davant d’una notícia tan crua (negació, tancament, fúria…) i comença a repassar tota la ràbia acumulada fins aquell moment: la seva vida anterior a l’Iran, tots els patiments i les esperances estroncades, les morts colpidores arran de la revolució reprimida, la decisió de marxar a Suècia i donar un futur en llibertat a la seva filla. S’hi afegeixen, aleshores, les frustracions, la distància i l’enyorança de la família i les pallisses del marit. Amb constants salts en el temps, l’autora, donant veu en primera persona a la malalta, ressegueix el dolor de l’exili i el patiment de la malaltia, al costat de la qual hi posa l’esperança pel naixement de la neta de la Nahid, algú a qui poder dir: “He estat jo, qui t’ha dut fins aquí. Vam ser nosaltres”, que és com es tanca el llibre. És, per tant, també, una història sobre els traumes de l’exili i l’emigració, i un homenatge a la generació dels pares de Golnaz Hashemzadeh Bonde i tants d’altres que van fugir de l’Iran.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

1. Els sentiments i les emocions dels professionals sanitaris (no sempre palesos)
«Tot d’una li comencen a regalimar les llàgrimes galtes avall i llavors abaixa la vista cap als genolls. Ara la víctima és ella, doncs. Qui necessita consol és ella.» (pàg. 14)

«Ara no faig altra cosa que plorar, plorar i plorar. Ella, la doctora amb qui he parlat fa un moment, també plora. La pobra es pensa que en té motius.» (pàg. 16)

2. El dolor i el trauma s’hereten?
«I precisament tu ho dus a la sang, això, i caldran unes quantes generacions més perquè deixi de ser així! Caldran unes quantes generacions més perquè milers d’anys de guerres, de revolucions i de caos absolut deixin pas a uns quants granets de placidesa sueca i d’estabilitat!» (pàg. 123)

3. La soledat
«Què és, però, la soledat? És soledat, el simple desig de sentir-te acompanyat? O és el que sents quan et diuen que et moriràs aviat? Potser sí, que en realitat encara no ho he estat mai, de sola.» (pàg. 29)

«Ara mateix estic ben sola amb el meu dolor. Me n’acabo d’adonar. L’hauria de compartir amb l’Aram. De dona a dona.» (pàg. 32)

4. No convertir-te en la teva malaltia
«El fet que s’hagi après el meu nom no deixa de sorprendre’m. Que em vegi com un ésser humà, i no com un desori de teixits tumorals d’una banda i d’antineoplàstics de l’altra.» (pàg. 138)

5. No tothom serveix per cuidar
«No soc pas una d’aquelles persones capaces d’oferir més consol que maldecaps, jo. Potser ho hauria de ser, perquè soc mare i això és el que s’espera de mi: que ofereixi consol i alleujament als altres. Però mai no he estat capaç d’ajudar, alleujar o consolar gaire a ningú.» (pàg. 13)

6. Morir a casa o a l’hospital?
«La infecció ha començat a remetre i aviat em donaran l’alta. Però jo no ho vull. No vull tornar a casa. Tornar a estar sola. És així de senzill. Estic més bé aquí, a l’hospital, en companyia d’altres pacients que s’estan morint, igual que jo, i de les infermeres esgotades. Aquí la gent em ve a veure i em fan companyia. Quan algú està ingressat, els altres acostumen a anar a fer-li una visita. Quan soc a casa, en canvi, tothom es pensa que hi estic millor i que segur que ja m’espavilo soleta. Em vull quedar, doncs.» (pàg. 134)

7. La companyia, com acompanyar i les dificultats de fer-ho
«No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà i les observo amb els ulls mig clucs. Elles fan com si res. No diuen gran cosa, sinó que més aviat es limiten a fer-me companyia amb la barbeta recolzada en una mà.» (pàg. 28)

«Jo m’empipo altre cop i me la miro amb aire sorrut.
-Però si acabes d’arribar!
-Fa quatre hores que soc aquí, mare, i he de marxar.
Jo no vull que se’n vagi.
-Per fer-me visites de metge com aquesta no cal que tornis -em sento a dir.» (pàg. 35)

1. Tots els ressorts emocionals d’una malaltia terminal: la ràbia, la por, soledat
Arran del diagnòstic implacable amb què comença, la novel·la plasma els estats emocionals pels quals passa la malalta, la Nahid: primer, hi predomina la convulsió, la por a la mort, la ràbia i l’ansietat. Després, vindrà l’entregar-se als records i al passat i finalment, certs moments de serenitat, de connexió amb el llegat i la transcendència, que uneix tres generacions de dones: la Nahid, la filla i la néta. Si un sentiment és constant és el de soledat a causa de la malaltia (en alguns moments prefereix estar-se a l’hospital per no trobar-se sola) i el fet de reclamar companyia, consol i afecte.

2. El desarrelament del refugiat / de l’immigrant i com es transmet el trauma
La malaltia fa aflorar de manera més problemàtica el desarrelament del refugiat o de l’immigrant, la impressió de no pertànyer al col·lectiu. Això es fa present en tota la vivència de la malaltia i en l’impuls perquè la neta pugui conèixer la seva història -les raons que els van fer abandonar el país on havien nascut (l’Iran)- i pugui sentir-se arrelada, ella sí, al país d’acollida de l’àvia, a Suècia.

3. L’acompanyament davant la malaltia
L’autora mostra diverses vies d’acompanyament davant la malaltia i de relació de la malalta amb el seu entorn. Hi ha situacions en què no hi calen paraules sinó gestos o fins i tot només el fet de ser-hi, com quan la Nahid -la malalta- reclama l’abraçada d’algú perquè li acaben de comunicar que se li ha mort la mare.

4. L’actitud del professional en donar males notícies
El llibre posa en evidència les actituds que adopten alguns professionals sanitaris en comunicar males notícies. Davant la dificultat de transmetre un diagnòstic fosc o la incapacitat de saber alleugerir el sofriment i de respondre a preguntes incòmodes, s’amaguen al darrere de la pantalla de l’ordinador o s’escapoleixen de donar més explicacions. I aleshores remeten només a les explicacions que dona un fulletó sobre com afrontar els darrers temps de vida o resten drets al llindar de la porta, en una actitud que en realitat transmet les ganes de fugir de la situació.

L’oncòloga del llibre sap que la seva feina és també estar atenta a totes les necessitats del pacient, donar-li la resposta de la millor manera que és capaç i quan convé, fins i tot, plorar amb la malaltia, mostrar empatia i compassió, que no estan renyides amb la pràctica tècnica. La doctora veu la Nahid com un ésser humà i es preocupa per ella i per la seva filla, i li recomana un bon viure perquè això les farà a les dues més fortes.

Després de llegir

Enllaços d’interès

Altres llibres que ens parlen de…