Lectures

Tienes que mirar
Tienes que mirar
Anna Starobinets
Traducció al castellà de Viktoria Lefterova i Enrique Maldonado
Impedimenta, març del 2021

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Anna Starobinets (1978) és una escriptora russa nascuda a Moscou. Llicenciada en Filologia per la Universitat Estatal de Moscou, Starobinets ha treballat per a alguns dels principals diaris russos com a crítica, reportera i editora de cultura. Actualment exerceix el periodisme en el Russki Reporter.

És l’autora més destacada de la nova generació d’escriptors russos de ficció fantàstica.

L’escriptora russa va debutar als 27 anys amb el llibre de contes Una edad difícil, que podeu trobar traduït al castellà a l’editorial Nevsky (2012). Els contes es movien entre l’horror i la fantasia amb un cert to místic en el marc de ciutats postsoviètiques fredes i a la recerca de la seva identitat, amb històries sobre homes que desperten en un subterrani i ja no poden reconèixer la seva família, o un noi colonitzat per formigues. El llibre va ser un èxit i la van considerar “la Stephen King russa”, encara que ella sempre ha assegurat que l’escriptor no estava entre les seves influències, ja que en els seus anys de formació va llegir gairebé exclusivament compatriotes, una mica de Philip K. Dick i molt de Liudmila Petruixévskaia.

És autora de diverses col·leccions de relat curt, novel·les i llibres per a nens, entre els quals s’inclouen Santuari 3/9 (2006) i La terra de les nenes bones (2009).

La seva primera novel·la, El vivo (2011, també en castellà a l’editorial Nevsky), descriu un món on ningú mor i tots reencarnen en una infinitat sinistra. És una distopia que, d’alguna manera, parla del nostre món hiperconnectat. Starobinets és, a més, crítica amb el govern del seu país i de l’Església com a factor de poder. Amb aquesta novel·la va ser una de les finalistes del premi Natsionalni bestseller l’any 2012.

L’any 2014 va participar al Festival MOT, un festival de literatura que se celebra entre Girona i Olot durant els mesos de març i abril.

De la narració de mons distòpics, moltes vegades despietats, tristos, gairebé sempre terrorífics… a un relat personal i realista: Tienes que mirar.

Tienes que mirar és un llibre breu, exquisidament editat per Impedimenta. És trist i despietat, però no és en absolut un llibre de gènere. Es nota, en l’exposició detallada i cristal·lina, l’ofici de periodista que l’autora exerceix fa dècades. Aquest és un valor indiscutible de la novel·la.

Dedicada a escriure contes i novel·les enquadrades de manera poc ortodoxa en la ciència-ficció russa de ja llarga tradició, a Tienes que mirar la periodista i escriptora Anna Starobinets fa un gir i narra el seu viacrucis personal de 2012, quan el seu embaràs va haver de ser interromput perquè el nadó tenia una malformació congènita incompatible amb la vida. Un al·legat contra els metges i el sistema de salut rus i pel dret a reivindicar les seves pròpies decisions.

Sobre l'obra

Tienes que mirar és un llibre breu, exquisidament editat per Impedimenta. És trist i despietat, però no és en absolut un llibre de gènere. Es nota, en l’exposició detallada i cristal·lina, l’ofici de periodista que l’autora exerceix fa dècades. Aquest és un valor indiscutible de la novel·la.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

Agressió al respecte per la intimitat, manca de consentiment a l’hora d’intervenir sobre el cos / Manca de sensibilitat del professional / Manca d’intimitat en l’atenció al pacient

“El professor m’introdueix la sonda vaginal. Al cap d’un minut entren a la consulta, acompanyats de la infermera, unes quinze persones amb bates blanques: estudiants de medicina i metges joves. Es disposen en fila, a la paret, i m’observen en silenci. I allà estic jo, estirada, nua. Torno a dividir-me en dos. Aquella jo que es troba al límit de la histèria, empenyent les parpelles per a no veure’ls i, pel que sembla, plora.” (pàg. 22)

“–Observin quin quadre més típic –diu el professor Demídov.– […] Mirin, que interessant… En aquest moment la quantitat de líquid amniòtic és normal, però sovint serà insuficient… Amb aquesta classe de malformacions, els nens no sobreviuen… no sobreviuen. No sobreviuen. No sobreviuen. El professor Demídov no es dirigeix a mi, sinó als estudiants. En mi ja ni hi pensa. Ja no existeixo.” (pàg. 22-23).

“Per què dimonis he pagat per a aquesta prova tres mil rubles? I si els he pagat, per què l’eminència científica no m’ha preguntat si tinc cap inconvenient que m’observin un munt de desconeguts? Per cert, quasi amb tota probabilitat ho hauria permès. Per les mateixes raons per les quals escric aquest llibre: perquè el que està passant tingui un mínim de sentit pràctic.” (pàg. 23)

Hi ha maneres respectuoses d’atendre les persones

“Si us plau, tregui’s la roba de cintura cap avall. Li importa que el seu marit i la seva amiga estiguin presents en aquesta part de l’exploració? Potser prefereix que surtin.
–Que es quedin. –Me’n recordo del professor Demídov i dels seus quinze alumnes. El
doctor Kalacche em cobreix amb un llençol d’un sol ús perquè no es vegi res del meu cos nu i m’introdueix la sonda a la vagina.” (pàg. 68)

Necessitat d’esperança per no enfonsar-se en l’abisme
“És possible que m’expliqui quelcom diferent. No espero que em digui que tot està en ordre. Però espero que almenys em doni alguna possibilitat. Encara que sigui un percentatge mínim. Que el meu nen naixerà i podrà viure. El tractarem. Farem de tot. Trasplantament de ronyó, diàlisi, el que sigui…” (pàg. 26)

Davant decisions difícils i complexes, es necessita temps per prendre decisions importants, per pair, per aclarir, per integrar el dolor i la pèrdua, per preparar-se, per comunicar

“En aquelles dues setmanes vaig poder dir-li al meu fill nonat desenes, centenars de vegades: “Queda’t. Si us plau, queda’t, queda’t. T’estimem. Jugarem amb tu. T’agradarà. No te’n vagis. No ens deixis”. En aquelles dues setmanes vaig dir-li desenes i centenars de vegades a la meva filla que no tenia culpa de res.” (pàg. 56)

“En aquelles dues setmanes vaig comprendre definitivament que havia de tenir dret a escollir on i com interrompre el meu embaràs…” (pàg. 57).

La importància de les paraules respecte al vulnerable

“Li diu baby. En l’informe de l’ecografia, en l’autòpsia, el meu fill es dirà fetus. Però quan les paraules es pronuncien, dirigint-se al meu marit i a mi, el personal del Charité utilitza només baby. Perquè aquí s’han fet investigacions psicològiques. Ningú, ningú en el món sap si el fetus té ànima. En canvi, les investigacions demostren amb certesa que per a una dona resulta més fàcil quan al seu fetus condemnat li diuen baby i no fetus. No se li neguen qualitats humanes i infantils.” (pàg. 68)

La responsabilitat individual no és incompatible amb la responsabilitat institucional

“Això no treu que el que va succeir va ser extremadament desagradable des del punt de vista humà. Però les qualitats morals de l’especialista són només un problema seu i de la seva
família. Ara bé, l’absència de normes de comportament obligatòries en les institucions mèdiques suposa un problema del sistema.” (pàg. 28)

El dret, la responsabilitat, la llibertat, la solitud de la decisió d’una dona sobre el seu propi cos

“Es rendeix només per a tranquil·litzar-me. Ho fa tota l’estona. Cuina, va a comprar, renta els plats, prepara l’inhalador de la Teixoneta i les seves gàrgares per a la gola. Treballa, em demana que mengi, m’abraça, m’acaricia el cap i em diu: “Estic amb tu”. Parla pel telèfon amb els meus pares i amb els seus. Jo em passo el dia tirada, plorant, i ell, com el llop d’aquell jo primitiu, recull tots els ous i omple totes les cistelles. Està amb mi. Però el nen dels ronyons enormes no es troba dins seu, es troba dins meu. És a mi a qui li tocarà matar-lo en un futur molt pròxim. O serà a mi a qui li tocarà seguir amb l’embaràs i donar a llum al nen. I veure’l morir.” (pàg. 35)

Facilitar el procés de morir d’una manera més natural i humana (des-medicacalitzar, des-tecnificar)

“–Si de totes maneres és impossible salvar el nadó, per què l’hi prenem als seus pares i el torturem amb tota mena de tubs i aparells de respiració artificial? (pàg. 74)

“–Neix el nadó i el deixem amb la família en una sala a part. No impedim que els pares s’acomiadin del seu fill. Poden estar en aquesta sala amb ell tot el dia, inclús després que hagi mort. Poden vestir-lo com vulguin, cantar-li, fotografiar-lo… Si professen alguna religió, podem demanar la presència d’un sacerdot de la confessió que correspongui.
–El nen… El nen… El nen mor directament als braços dels seus pares? Sense metges? –pregunto.
–No calen metges per morir.” (pàg. 75).

El part del no-res

“La mort neix amb la primera empenta, en silenci. I amb ella el meu nen. No crido i ell tampoc no ho fa. Tinc els ulls tancats. Ell, probablement, també.” (pàg. 105)

“Quan passen deu minuts arribo a comprendre que el nen i jo ja no som un tot. Jo visc i ell ha mort. És ell, i no jo, qui no respira i no sent la seva pell… és ell qui jeu sol ara, en el fred, amb la cara tapada. Ningú no el coneix. Ningú el necessita. Ningú no l’ha abraçat.” (pàg.108).

Necessitat del ritual de comiat

“Escrivim a la pedra amb un retolador resistent a l’aigua: “miniteixó”. I sota, la data: 13.12.2021, el dia del seu naixement i de la seva mort. Encenem una espelma en una espècie de caseta de metall especial. Clavem al terra un molinet amb els colors de l’arc de Sant Martí.” (pàg. 183)

El terrible dolor del diagnòstic
A la primera part del llibre irromp sobre la mare el dolor emocional intens que comporta la informació d’una “mala notícia”, que arribarà d’una manera imprevista, inesperada en la biografia d’aquesta persona, com una ferida infinita, que modificarà de manera radical i negativa la seva visió de futur, les expectatives d’aquesta persona, per a ella mateixa, per al “seu bebè” i per a la seva família. Implicarà de forma inevitable una pèrdua que desencadenarà reaccions emocionals intenses en tots els implicats. En un escenari previ de “felicitat ideal” que envolta la maternitat i que “decora” estèticament les clíniques a la qual acudeix, la mare entra, amb el pes de les noves paraules d’aquest diagnòstic, en el “territori de la malaltia”, un món ple de decisions complexes per a prendre, esperes i incerteses, en un pelegrinatge de proves diagnòstiques, clíniques, etc. i es visualitza com la comunicació dels professionals sanitaris és vital en aquest acompanyament, sobretot, si no es realitza d’una forma adequada.

El respecte
La bioètica tracta essencialment de fomentar el respecte per les persones, de manera especial per aquelles que són més vulnerables. El relat en primera persona d’Anna Starobinets ens mostra dues maneres de fer. La primera dolorosa, insensible i estigmatitzant, en definitiva mancada de compassió per qui està patint. L’altra, polida i educada, amb molts procediments establerts que necessàriament no volen dir que els professionals siguin més compassius.

Necessitat d’un acompanyament adequat per als pacients i famílies davant una decisió difícil, complexa i amb elevat patiment
Anna Starobinets ens narra en primera persona com els metges la humiliaven, li anunciaven patiments espantosos i li cobraven a preu d’or 15 minuts de reconeixement. També ens mostra una altra realitat, com altres metges la van tractar -a ella i al seu marit- com a éssers humans, com els van alleujar el seu dolor i els van donar consells raonables.
És molt necessari l’acompanyament a les famílies que han de prendre una decisió tan important com la que se’ns narra a Tienes que mirar, a més del suport emocional per superar el dolor d’aquesta pèrdua.

El ritual del comiat
La protagonista decideix visitar el cementiri i portar-hi una joguina. Aquest gest, aparentment irrellevant, significa el seu “tancament” personal del procés de dol. La pèrdua d’un ésser estimat deixa instal·lat un dolor intern tan gran que costa de treure i que no marxa mai del tot, si bé és cert que el temps el pot apaivagar. Els rituals de comiat, ja siguin públics o privats (això dependrà de la personalitat de cadascú), poden ajudar a mitigar aquest dolor. A la pena immensa que ho inunda tot i no deixa espai a la vida, cal fer-li un lloc adequat entre tots els sentiments de la persona. Així, encara que perduri, tal vegada es torni tolerable i potser també podrà, sense enterbolir-los, coexistir amb els bons records.

Després de llegir