Lectures

Reparar els vius
Maylis de Kerangal
Traducció del francès de Jordi Martín Lloret / Traducción del francés de Javier Albiñana
Angle Editorial, febrer 2015 / Anagrama, febrer 2015

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) Ha treballat al món editorial i és autora, entre altres, de les novel·les Je marche sous un ciel de traîne, La vie voyageuse, Corniche Kennedy (premi Murat), Tangente vers l’est (premi Landerneau) i Nacimiento de un puente (Anagrama 2013), guardonada amb els premis Médicis i Franz Hessel.

L’any 2014 ha rebut el gran premi de literatura Henri-Gal de l’Acadèmia francesa, pel conjunt de la seva obra. [Angle Editorial]

Altres obres de l’autora: Nacimiento de un puente (trad. Jaime Zulaika, juny 2013), Lampedusa (trad. Javier Albiñana, octubre 2016).

NOVETAT 2019: El traductor Jordi Martín Lloret ja té l’encàrrec de traducció al català, de nou amb Angle Editorial i contractada a la Fira de Frankfurt 2018, de l’última novel·la de Maylis de Kerangal, Un monde à portée de main.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un seguit de dinàmiques participatives que et serviran per plantejar el club de lectura, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
Temes
Valors

“A dos-cents metres de la vora, el mar no és res més que una tensió ondulatòria, es buida i es bomba, aixecat com un llençol que es llança damunt d’un somier […] Es gira cap a la costa, tal com li agrada fer sempre abans d’allunyar-se’n més: la terra és allà, estesa, una escorça negra sota tot de lluors blavoses, i és un altre món, un món del qual ell s’ha dissociat.” (p. 16-17)

“Tenim algú per a vosaltres. Una trucada a les deu hores dotze minuts. Neutres, informatives, les paraules s’abaten.” (p. 33)

“Així, doncs, els dos homes es van presentar davant de l’assemblea, van descriure els signes provats d’allò que ells anomenen ara la “mort cerebral”, van detallar diversos casos de pacients que, sotmesos a ventilació, conservaven de manera mecànica les funcions cardíaca i respiratòria sense presentar ja cap activitat cerebral […], els progressos de la disciplina conduïen a enunciar una nova definició de la mort.” (p. 39)

“Ell es posa les mans a l’esquena: no li puc dir res, però vingui, li ho explicarem tot.” (p. 49)

“Com podrien tan sols concebre la mort del seu fill quan allò que era un pur absolut –la mort, l’absolut més pur precisament– s’ha reformat, recompost, en estats diferents del cos? Perquè ja no era aquell ritme batut a dins del pit el que atestava la vida […], ja no era l’alè exhalat per la boca el que designava el vivent […], sinó el cervell electrificat, activat per ones cerebrals, preferentment beta.” (p. 92)

“Comença lentament, recordant amb mètode el context de la situació: crec que ja han entès que el cervell d’en Simon està en procés de destrucció; tot i així, els òrgans li continuen funcionant […] – En aquest context seria possible plantejar-se que en Simon faci donació dels seus òrgans.” (p. 107)

“Està embriagat, tot de sensacions noves l’atreuen i el destaroten, una barreja d’excitació sensorial i hiperconsciència de tot el que l’envolta: aquí la vida no té filtres, i ell tampoc.” (p. 142)

“Al seu fill petit, un vespre que la passa a veure, li confessa que esperar per allotjar el cor d’un mort la pertorba, és una situació ben estranya, saps?, i això em cansa.” (p. 187)

“En aquest joc de rol, es va acordar que els estudiants, com que s’exercitaven en els seves tasques futures, farien el paper dels metges, i per tant es va decidir de contractar actors per interpretar pacients.” (p. 200)

“Ara bé, en Virgilio ha triat el cor per existir en el grau més elevat possible, comptant amb la idea que l’aura sobirana de l’òrgan repercutiria en ell mateix, de la mateixa manera que repercutiria en els cirurgians cardíacs que corrien pels passadissos dels hospitals, lampistes i semidéus.” (p. 207)

“S’acosta a la finestra. Unes siluetes s’apressen a les avingudes de l’hospital, uns cotxes lents circulen entre els edificis que redibuixen en la nit el mapa anatòmic del cos humà, òrgan per òrgan, patologia per patologia, destrien els nens dels adults, agrupen les mares, els vells, els moribunds.” (p. 233)

La natura regeneradora
Reparar els vius, des del seu mateix títol, proposa un cant a la natura regeneradora del cos humà. El cor d’una vida apagada prematurament fa possible la regeneració de la vida de la Claire. Aquest cercle de la vida i la mort i el concepte del naixement d’una nova vida des de la mort és el tema cabdal de la novel·la.

Dol i generositat
La novel·la també reconstrueix el dolorós dol d’uns pares que veuen la mort prematura d’un fill de 19 anys. La descripció d’aquest dol es confronta amb l’acte de generositat de la proposta de la possible donació dels òrgans del Simon i la possibilitat que aquests facilitin la vida d’altres éssers humans.

La novel·lització d’un procediment

De Kerangal posa especial relleu i detall en la descripció acurada del procediment que determina el transplantament d’òrgans. Juntament amb el dolor dels pares davant de la pèrdua i l’esperança i l’emoció de la Claire davant de la possibilitat d’una vida més reeixida després del transplantament d’un nou cor, la descripció minuciosa i detallada del protocol mèdic i el procediment d’acceptació esdevé un element clau en la construcció de la novel·la.

Després de llegir

La Directora Katell Quillévéré (Abidjan, 1980) va adaptar al cinema la novel·la de Maylis de Kerangal l’any 2016 (tràiler en francès).

Els transplantaments d’òrgans han estat motiu temàtic d’altres pel·lícules. Ja sigui com a element d’intriga, com a testimoni personal o com a element de reflexió al voltant dels temes ètics i filosòfics que poden plantejar.

París (2008). Cédric Klapisch
21 gramos (2003). Alejandro González Iñárritu
Gary Cooper que estás en los cielos (1981). Pilar Miró
Lo mejor de mí (2007). Roser Aguilar
Siete almas (2008). Gabriele Muccino.

També la literatura ha bastit ficcions amb aquest tema com a eix principal. Ja sigui des d’elements reflexius, distòpics o fins i tot apel·lant l’humor al·legòric de Bulgakov.

Bulgakov, Mijail. Corazón de perro/La isla púrpura. Barcelona: Galaxia-Gutenberg, 1999.
Ishaguro, Kazuo. Nunca me abandones (narració distòpica). Barcelona: Anagrama, 2011.
Fabregat, Rosa. La dama del glaç. Lleida: Pagès editors, 1997.
Fabregat, Rosa. Pel camí de l’arbre de la vida. Barcelona: Pòrtic, 1985.
Kureishi, Hanif. El cuerpo. Barcelona: Anagrama, 2004.
Valandrey, Charlotte. Un corazón desconocido. Madrid: Martinez Roca, 2012.

Vols seguir llegint?