Lectures

Anna Altisen - Quan vaig deixar de ser natura lleugera
Quan vaig deixar de ser natura lleugera
Anna Altisén
Empúries, 2012

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Anna Altisén (Barcelona, 1973). Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la University of California de San Diego. Ha treballat en l’àmbit de la producció televisiva. També ha exercit la docència de l’anglès i tasques editorials com a lectora d’anglès en el grup editorial Planeta.
Arran de la diagnosi d’una malaltia mental crònica s’aboca a l’escriptura. Després de fer quatre cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, escriu la seva novel·la Quan vaig deixar de ser natura lleugera (2012).

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un seguit de dinàmiques participatives que et serviran per plantejar el club de lectura, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
Temes
Valors

“La manca de finestres com cal ha fet que hagi hagut de viure un any de la meva vida en blanc, o més aviat, en blanc i negre, és a dir, sense el color inherent a la llum del sol.” (p. 18)

“Amb el temps aprens que aquella porta separa el seny de la bogeria, els sans dels malalts, l’aire oxigenat del carrer d’aquella olor insofrible de resclosit, i només penses en el dia que te l’obriran perquè te’n vagis cap a casa. Mentre estàs ingressat, la porta només s’obre en una franja horària, de tres a cinc de la tarda.” (p. 27)

“De vegades, però, el tacte es pot veure distorsionat a causa d’alguns fàrmacs de manera que gairebé cap d’aquestes virtuts que se li atribueixen a aquest sentit s’arribin a poder experimentar plenament. Quan prens antidepressius o antipsicòtics, per exemple, vas perdent el desig natural vers la persona que més estimes i, si toques o et deixes tocar per l’altre, ho fas per fer, com un acte automàtic, potser també com un acte de tendresa i suport afectiu, però no com un acte d’entusiasme.” (p. 39)

“S’ha dit que tots els genis són melancòlics, la qual cosa no vol dir que tots els melancòlics siguem genis. Només ho pot arribar a ser, penso jo, aquell que, a més a més de tenir talent, aconsegueixi sortir de la seva pena i sentir empatia cap als altres. Victor Hugo parla de la melancolia com la ventura de ser dissortat.” (p. 52)

Els motius de l’escriptura o la superació del testimoni
En el pròleg del llibre, Anna Altisén reflexiona sobre els motius que l’han portada a escriure Quan vaig deixar de ser natura lleugera. Reflexiona sobre l’obra narrativa més enllà de la teràpia i dels motius de l’escriptura, una recerca de transcendir el testimoniatge personal i instal·lar-se en la universalitat.

L’escriptura dels sentits
Un dels temes principals que l’Anna Altisén intenta destriar en la seva obra és com la malaltia i els efectes de la medicació actuen sobre la percepció sensorial d’allò que envolta la narradora.

El text com a missiva
En aquest intent d’explicar-se i arrelar-se en un present de superació i un possible esdevenir de recaigudes i clausures, l’autora utilitza el format epistolar de manera indirecta. No estem formalment davant d’un carta però sí d’una obra que apel·la a un receptor en forma de missiva. La relació entre aquest receptor i l’amor com a antídot de la malaltia esdevé element clau de la novel·la.

El context cultural
A llarg del text apareixen contínues referències literàries que il·lustren, resumeixen i complementen l’argumentari de l’autora. Els epígrafs que encapçalen cadascun dels capítols són un exemple de la presència referencial continua en el text.

La literatura del jo
L’obra d’Anna Altisén acaba configurant-se com un exercici radical del jo literari. Un exercici de despullament de l’autora que mostra les seves inquietuds i descriu els episodis més íntims per tal d’explicar i explicar-se a través de la literatura.

L’amor, Àfrica i la recerca de la cura
Finestres obertes al món que permeten l’entrada de la llum en l’escenari obscur de la malaltia mental. La segona part de l’obra es configura com un espai d’esperança en la qual destaquen les descripcions policromades en contrast amb la grisor de la primera part.

Després de llegir

Els sanatoris com a espais de clausura, que materialitzen aquesta realitat crua de la qual parla l’Anna Altisén: espais on es concreta la separació, la segregació dels malalts mentals, aïllats del comú sa.
Aquests han esdevingut indrets narratius que la novel·la i el cinema han explotat amb gran assiduïtat. Igualment, els trastorns mentals també han estat matèria abundant de ficcions literàries i cinematogràfiques.
Aquestes en són algunes mostres:

Novel·les
Cunningham, Michael. Las horas. Barcelona: El Aleph, 2005.
Kaniuk, Yoram. El hombre perro. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007.
Plath, Silvia. La campana de cristal. Barcelona: Edhasa, 2008.
Giordano, Paolo. La solitud dels nombres primers. Barcelona: Ed. 62, 2009.
Woolf, Virginia. La senyora Dalloway. Barcelona: RBA, 2013.
Desbordes, Michèle. El vestido azul. Cáceres: Periférica, 2018.

Pel·lícules
Alguien voló sobre el nido del cuco (1975). Milos Forman
Frances (1982). Graeme Clifford
Hombre mirando al sudeste (1986). Eliseo Subiela
Mejor… imposible (1997). James L. Brooks
Elling (2001). Peter Naess
Las horas (2002). Stephen Daldry