“Reconec que en un atac de covardia vaig maleir en veu baixa la medicina i la meva sol·licitud d’ingrés…” (p. 15)
“L’home, a part del foc, també necessita habituar-se als llocs.” (p. 20)
“Durant dues hores de solitud vaig estar torturant-me, i ho vaig fer fins a tal punt que els meus nervis ja no podien suportar més les pors que jo mateix m’havia creat.” (p. 21)
“Per què no es mor?… És sorprenent Oh, que vital que arriba a ser l’ésser humà!” […] “Una mica més, una mica més… no et moris”, pensava jo amb fervor, “espera fins arribar a la sala, deixa que me’n surti amb èxit, d’aquest terrible episodi de la meva vida.” (p. 27)
“De reüll vaig mirar els seus rostres […] En tots hi vaig llegir respecte i admiració.” (p. 28)
“Aconselleu-me, feu-me el favor!” (p. 30)
“I aquí estic jo, tot sol, ben sol, i amb una dona entre mans que no para de sofrir; jo sóc responsable d’ella. Però no sé pas com l’hauria d’ajudar, perquè només he vist de prop un part dues vegades a la vida, a la clínica, i encara eren parts d’allò més normals. Ara li faig una exploració, però això no em facilita les coses ni a mi ni a ella; no entenc absolutament res, i palpant no noto res al seu interior.” (p. 45)
“A partir de paraules inconnexes, de frases inacabades, d’al·lusions fetes de pas em vaig anar formant el saber indispensable que no es troba en cap llibre.” (p. 48)
“[…] confiant més que en els llibres en el sentit de la mesura sense el qual un metge no val res…”. (p. 49)
“I llavors es produí un fenomen interessant: tots els passatges que abans em resultaven foscos esdevingueren perfectament entenedors, com si s’haguessin il·luminat, i allà, sota la claror del llum, en plena nit, en aquell indret remot, vaig entendre què significa el veritable coneixement. “Es pot adquirir una gran experiència al camp”, pensava jo, mentre m’adormia, “però cal llegir, llegir al màxim… llegir…”. (p. 51)
“[…] i només tenia un pensament al cap: ¿com salvar-lo? I a aquell altre! I a tots!” (p. 53)
“Confesso que no vaig afegir que el sol pensament de quedar-me a l’ala d’una casa on hi havia hagut una desgràcia, on jo era impotent i inútil, em resultava insuportable.” (p. 61)
“Això significa […] que aquí no tenen ni idea del que és la sífilis, i que aquest xancre no espanta ningú.” (p. 77)
“Em sentia vençut, desfet, esclafat pel cruel destí, que m’havia llançat a aquell racó de món i m’havia obligat a lluitar tot sol, sense cap mena d’ajuda ni indicacions precises.” (p. 102)
“No. Mai més, ni que m’estigui adormint, murmuraré orgullosament que res no em podrà sorprendre. No. Ha passat un any, en passarà un altre, i tan ric en sorpreses com el primer… Això vol dir que cal aprendre amb humilitat.” (p. 112)
“La meva ànima s’havia tret de sobre un pes feixuc. Ja no portava sobre les meves espatlles la fatal responsabilitat de qualsevol cosa que pogués passar al món […] Em sentia per primera vegada com un ésser humà, la responsabilitat del qual tenia uns límits ben concrets.” (p. 117)
Treball per parelles: per organitzar les parelles, seleccionem 10 valors i en fem dues llistes; retallem els 10 (20) valors i cada persona escull 1 paperet amb el seu valor corresponent. Les parelles es formen per atzar, segons coincideixi el valor-paperet que han escollit. Repartim «alternativament» un text a cada parella relacionat amb aquests dos valors: aprenentatge i solitud.
APRENENTATGE
El tema que recorre l’obra de cap a cap té a veure —sobretot— amb l’aprenentatge: amb quines coses aprenem i amb la manera com ho fem. Les pors de la inexperiència, la pressió de la bona fama del predecessor, la intuïció com a guia en aquells casos en què el coneixement directe encara no ha pogut servir-li d’ajuda. Totes les vegades que —sobretot al principi— el cap li diu que no en serà capaç, mentre se sorprèn escoltant la seva pròpia veu donant instruccions quasi de manera autònoma, i observant com les seves mans avancen cap a la resolució dels casos més problemàtics. És, sense dubte, una de les constants d’aquests relats: la manera d’actuar de l’ésser humà quan s’inicia en un terreny desconegut. Bulgàkov ens recorda que no existeixen els herois, que la majoria ens llancem a la batalla posant-nos la màscara de la seguretat davant dels altres, mentre per dins ens diem que mai ho aconseguirem. Però és així com anem fent-les, les coses: dissimulant els dubtes i, de vegades, fins i tot el terror.
SOLITUD
Una altra constant és la representació de la solitud del jove metge. La literal, en ser destinat a un llogaret aïllat enmig del no-res; i la metafòrica, assetjat per totes les inseguretats de la inexperiència en ser anomenat metge principal del lloc uns mesos després d’acabar la carrera. La imatge que l’autor fa servir de manera recurrent per tal de representar aquesta solitud és la de la casa en silenci, dèbilment il·luminada, la foscor absoluta a fora, i la seva figura reflectida als vidres de les finestres. Bomgard s’adona ben aviat que també li toca lluitar contra la incultura dels pacients; manifesta sovint l’enyor de la civilització, en contraposició a la vida de privacions del camp; i mesura la seua solitud en funció de la distància que el separa d’aquella civilització.
Després de llegir-lo i comentar-lo, cada persona de la parella haurà d’explicar a l’altra una anècdota relacionada amb aquesta reflexió que acaben de llegir. En gran grup, cada persona ens explicarà l’anècdota que acaba d’escoltar de la seva parella…
A. Un metge acabat de llicenciar va a treballar lluny (en algun lloc aïllat), té por de no saber com actuar en cas d’urgències per falta d’experiència, però ha de dissimular i fer com si sabés bé el que fa. Èticament no és correcte, no estàs preparat per això, però quan acabes la carrera de medicina, tens “permís” per solucionar tot el que hagis de fer, encara que no tinguis pràctica.
B. Valorar la vida per sobre de tot, encara que les possibilitats de viure siguin mínimes, cal lluitar per elles, i més si es tracta d’un nen. De vegades cal valorar com quedarà el pacient si se salva, perquè pot ser que quedi tan malament que no valgui la pena viure així.
C. Consentiment de familiars per a realitzar una intervenció de vida o mort en un menor. Si els progenitors no consenten que es realitzi alguna operació, transfusió… i és l’única possibilitat que el nen se salvi, què es fa?
