Lectures

Lo que no tiene nombre
Lo que no tiene nombre
Piedad Bonnett
Alfaguara

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Poeta, novel·lista, dramaturga i traductora colombiana, Piedad Bonnett (Amalfi, 1951), es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de los Andes, on és catedràtica de Literatura des de 1981. Ha publicat nou llibres de poemes, diverses antologies i el volum Poesía reunida (Lumen, 2016). És autora de sis obres de teatre i de les novel·les Después de todo (2001), Para otros es el cielo (2004), Siempre fue invierno (2007), El prestigio de la belleza (2010), Donde nadie me espere (2018) i Qué hacer con estos pedazos (2022), a més de Lo que no tiene nombre, que va ser inclòs el 2016 pel suplement Babelia d’El País entre els cent millors llibres dels últims vint-i-cinc anys.

Sobre l'obra

Lo que no tiene nombre és un relat impactant i íntim sobre el suïcidi del seu fill Daniel i sobre el seu patiment per culpa de l’esquizofrènia. L’autora ressegueix tant l’impacte pel trastorn mental d’un fill com els intents per cuidar-lo i acompanyar-lo i finalment tots els interrogants que obre el seu suïcidi i el procés de dol. Barreja d’anàlisi emocional, pensament i profunditat literària, Piedad Bonnet eleva l’experiència traumàtica amb reflexió sobre la solitud davant la malaltia mental i el suïcidi, sobre el tabú social que encara porten al damunt i sobre com fer vivible una patacada com aquesta.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

1. La necessitat de paraules i rituals davant la mort
«Y es que, como dice Norbert Elias, “las fórmulas y ritos convencionales de antes se siguen efectivamente utilizando, pero cada vez son más las personas que encuentran embarazoso servirse de ellas, porque se les antojan vacías y triviales.” Sí. Ya no creemos en las fórmulas, pero no hemos creado un lenguaje que las reemplace.»

2. El patiment lligat a la malaltia mental
«…ese que a veces se veía alegre y bailaba y viajaba cada vez que podía, cargó durante ocho años con una aterradora enfermedad mental que convirtió sus días en una batalla dolorosa y sin tregua, a la que él sumó el esfuerzo desmesurado de parecer un ser corriente, sano como cualquiera de nosotros.»

3. La dificultat per conèixer de veritat persones properes
«Pero lo conocía apenas de un modo parcial, no sólo porque esa es la forma en que casi todas las madres conocemos a nuestros hijos, sino porque cuando llegaba a la casa, libre ya de cualquier presión social, se encerraba en sí mismo, dormía, muchas veces se aislaba. “La enfermedad pone un velo sobre la cara del paciente que nos dificulta descifrarlo”, leo en una de mis indagaciones sobre su mal. Así pues, como Esther Seligson, yo sentía que Daniel “era cada vez más ajeno y más extraño a medida que su mundo interior se hacía más hondo”.

Por esa razón, después de su muerte se ha apoderado de mí una pulsión investigativa que me lleva a indagar en cuanta materia o ser humano pueda responder a la pregunta: ¿quién fue Daniel?»

4. Esquivar l’estigma sobre la malaltia mental
«No voy a pronunciar el nombre de esa enfermedad, porque no quiero roturarlo, no quiero condenarlo ni voy a hacerle perder las esperanzas y sumergirlo en la desesperación. Porque no hay enfermedades sino pacientes.»

5. El tabú del suïcidi
«La noticia de que se trató de un suicidio hace que muchos bajen la voz, como si estuvieran oyendo hablar de un delito o un pecado. Un pariente me llama para decirme que siente mucho lo del accidente. Yo, un tanto envalentonada por el dolor, no paso por alto el término que soslaya la verdad: no fue un accidente, digo.»

6. El dilema de la identitat davant d’una malaltia mental i els efectes de la medicació
«En otras palabras, yo soy mi cabeza. Ahí reside la integridad de mi personalidad, lo que soy. Pero ahora mi personalidad está dividida. Estoy habitado por otro, y ese otro recuerda, desgraciadamente, al que en verdad soy. No puedo ser ni uno ni otro. Sin droga, no soy yo. Con droga, dejo de ser yo.»

7. Com acompanyar algú amb idees suïcides
«Vencida por la imposibilidad de acercarme a su intimidad, opté por un amor medular que no necesitaba de palabras. Nos unían en silencio alguna tímida caricia que yo le hacía y una cotidianidad compartida en los detalles, de los que yo cuidaba con mucho ahínco, pues quería evitarle cualquier sufrimiento que se añadiera a los enormes que ya debía tener.»

8. Les reaccions davant del dol: cada dia sabem abraçar menys
«Me asombra constatar que mucho de los intelectuales que conozco, se abochornan ante la muerte, no saben abrazar, se paralizan al verme. En cambio, el maestro de obra que viene a casa hace más de veinte años para hacer reparaciones se conmueve de manera evidente con la noticia, me expresa sus condolencias y dice mostrándome los antebrazos desnudos, mire como tiemblo.»

1. El patiment redoblat d’una mare
Piedad Bonnett mostra un patiment multiplicat. Primer, el que viu una mare per la mort d’un fill, que s’accentua pel fet que és ell mateix qui s’ha llevat la vida. Després, el que ja existia abans, per la malaltia mental del fill, el dolor amb què ell vivia i el neguit dels pares per mirar d’acompanyar-lo i guarir-lo.

2. El dol i la solitud davant d’un suïcidi
És més difícil de compartir el dol per algú que s’ha suïcidat, cosa que copsa molt bé l’escriptora a partir de les reaccions de l’entorn, que passa a referir-s’hi a mitja veu o amb eufemismes. És un dol més solitari, menys acompanyat de paraules i gestos, justament pel tabú que l’envolta, quan en realitat, compartir el dolor és una manera de mirar d’apaivagar-lo.

3. La necessitat de comprendre: escriure com a teràpia
El relat de Piedad Bonnett evidencia com de difícil és per una mare acceptar el suïcidi d’un fill. Per això té la necessitat imperiosa de comprendre les raons, d’investigar què pot impulsar algú a no trobar més sortida que la pròpia mort. Mira de buscar respostes en l’entorn més proper al fill, en altres experiències similars i en lectures d’altres autors. Traça un intent de trobar alguna explicació a un acte tan dolorós. Aquí, el gest de l’escriptura es converteix en una via per a drenar les ferides sempre obertes pel suïcidi del fill. Acaba servint, en darrer terme, de petita teràpia.

4. L’estigma de les malalties mentals i el tabú del suïcidi
El llibre evidencia com de difícil és encara parlar obertament de les malalties mentals i del suïcidi i compartir l’experiència dolorosa que se’n deriva. Malalts estigmatitzats i morts per suïcidi amagades, tot això dificulta els intents de comprensió, l’acompanyament i l’alleujament del dolor. Malgrat els intents de la família per normalitzar-lo i parlar-ne obertament, la gent del seu entorn es queda bloquejada i evita tractar-ho.

Després de llegir

Enllaços d’interès

Altres llibres que ens parlen de…