Lectures

Les gratituds
Les gratituds
Delphine de Vigan
Les gratituds
Edicions 62

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966). Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen No i jo, Res no s’oposa a la nit i Els dies sense fam. Res no s’oposa a la nit, una investigació de caràcter autobiogràfic sobre el suïcidi de la mare, la va consagrar entre la crítica i els lectors i també en el panorama internacional. El 2016 va publicar el thriller Basat en una història real, que va recollir diversos reconeixements en forma de premis de la crítica i va ser adaptada al cinema per Roman Polanski.
La seva primera obra va ser Els dies sense fam, publicada sota el pseudònim de Lou Delvig el 2001, i també insuflada pel relat autobiogràfic: narra la història d’una jove amb anorèxia.
Amb No i jo, publicada originalment el 2007, es va donar a conèixer al gran públic. Bona part de la seva obra s’ha traduït al català i al castellà (a Edicions 62 i Anagrama).
Les seves últimes novel·les traduïdes al català i al castellà són Les lleialtats (2019) i Les gratituds (2020). L’última novel·la que ha publicat és Les enfants sont rois (Gallimard, 2021).

Sobre l’obra

Les gratituds és una història de pèrdues i d’agraïments: la seva protagonista, una dona gran, Michka, comença a patir el deteriorament de la vellesa i comença a perdre la capacitat de parlar. Una veïna que és com una filla-amiga la duu a una residència. En aquest nou espai, es descriuen de manera molt precisa les pors, els malestars, la progressiva pèrdua de facultats i la necessitat de donar les gràcies que sotgen la Michka. Fa temps que té al cap aconseguir trobar algun descendent de la parella que la va acollir quan era petita, durant la Segona Guerra Mundial, i la va salvar d’una mort segura. I aquesta és una de les petites intrigues que alimenten la novel·la. El relat, emotiu però alhora molt rigorós en la manera de tractar la realitat residencial i geriàtrica, s’organitza amb un doble punt de vista que es va alternant: el de la Marie –la veïna que se’n fa càrrec– i el d’en Jêrome –el logopeda que intenta apaivagar les reculades de la parla que pateix la dona gran.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

1) Una definició d’envelliment
«Envellir és aprendre a perdre.
Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, un dany nou. Això és el que veig.
I ja no hi ha res més en la columna dels beneficis.»

2) Les formes d’entendre el bé
«Això és perquè vas caure l’altre dia: és normal, ho fan pel teu bé, per evitar que et facis mal. Sí, ja, Marie, però el meu bé no és pas aquest. El meu bé és estar… Tranquil·la? Sí això. De fet, la finestra es pot obrir de pam a pam, però a nosaltres no ens deixen.»

3) Humanitzar l’atenció, la consciència d’aproximar-se a una biografia (més que a un cos físic deteriorat i adolorit)
«Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l’absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d’ahir i amb els d’avui. Amb les confidències.
I amb la por de morir.
Això forma part de la meva feina.»

4) Acompanyar des de la presència, l’estar i el silenci
«El silenci s’instal·la entre nosaltres.
Podria proposar un joc, o bé treure l’ordinador portàtil de la bossa per ensenyar-li algunes imatges o fer-li escoltar música. Cançons populars, de l’època en què ella era jove. Això va molt bé per estimular els records. Als residents els agrada molt.
Però callo.
A vegades cal assumir el buit que deixa la pèrdua.
Renunciar a distreure l’atenció. Acceptar que ja no hi ha res a dir.
Estar-me assegut, a prop seu.
Agafar-li la mà.»

5) La consciència i la duresa del deteriorament mental d’un mateix, de la pèrdua del propi control
«La fi no trigarà, Marie, prou que ho saps. Vull dir la fi sense el cap, perduda, fiuuu, amb totes les paraules a la desbandada. La fi del cos no se sap, és clar, però la fi sense el cap ja ha començat, les paraules pleguen teles i au!»

6) La preocupació del cuidador per tenir cura de l’ànima
«Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. Les molt molt velles, les mitjanament velles, les no tan velles, i a vegades em venen ganes de preguntar-los: encara us acaricia algú? Us abraça algú? Quant fa que una altra pell no entra en contacte amb la vostra?»

7) La dificultat d’apropar-se a l’altre malgrat l’intent d’empatia
«No és veritat. No m’imagino res de res. Perquè és inimaginable. Poso el braç damunt del seu. Busco alguna cosa per dir-li, alguna cosa que la pugui reconfortar –“les senyores són maques” o “segur que faràs amigues” o “hi ha força activitats”– però cadascuna d’aquestes frases és un insult a la dona que ha estat.»

8) La reglamentació de les institucions i la tendència a infantilitzar la persona gran
«Això és el que t’espera, Michka: passejadetes, becainetes, berenarets, sortidetes, visitetes. Una vida reduïda, encongida, però perfectament regulada.»

1) L’envelliment i el procés de deteriorament d’una persona
La pèrdua de capacitats i d’autonomia i la necessitat d’ajuda que comporta. L’avenç de la malaltia i la proximitat del final del camí fan aflorar el dolor per les pèrdues, el valor atorgat alguns records i una solitud i un isolament creixents. A la novel·la, la pèrdua d’autonomia de la protagonista, Michka, va seguida de l’adeu a la pròpia llar, el desarrelament i la pèrdua de la capacitat comunicativa, de trobar les paraules per elaborar el pensament. La pèrdua és progressiva i inexorable (rol social, la persona que ha estat, independència, companyes de residència…).

2) L’agraïment
Apareix en tots els personatges, de l’inici –el mateix títol– fins al final. La gratitud es desplega en diferents nivells: la de la senyora gran, Michka, que agraeix les cures dels éssers estimats, però també la de la parella jove que la va cuidar un temps durant la Segona Guerra Mundial. Ella és gran i té necessitat d’agrair als descendents d’aquella parella aleshores jove que se’n fessin càrrec. Vol donar les gràcies per marxar en pau. La necessitat d’agrair i de passar el testimoni a les següents generacions.

El llibre incideix en vincles que no són necessàriament familiars, sinó el de persones que s’han ajudat les unes a les altres. I es pregunta com es mesura l’agraïment i com es pot formular, fer avinent.

3) Cures i acompanyament
El logopeda representa l’equilibri fràgil de la relació d’un professional que acompanya una persona en situació de vulnerabilitat. El professional aprèn a ser flexible, a posar aquella persona en el seu centre d’atenció, però també a deixar sorprendre’s per ella, a sortir del guió terapèutic quan cal: respectar l’itinerari que més pugui humanitzar la vida de l’altra, respectar la seva intimitat i privacitat de manera que es pugui preservar la seva manera de ser, la seva realitat individual.

El logopeda de la novel·la desenvolupa dues actituds d’acompanyament. D’una banda, l’hospitalitat, entesa com l’espai de seguretat i confiança amb l’altra que és capaç de crear i que propicia una comunicació honesta, cosa que dignifica la persona o no la fa invisible dins del centre residencial. De l’altra, l’actitud d’estar present, amb els cinc sentits posats, un fet que humanitza l’atenció sanitària. Hi ha moments de la narració on el professional és convidat a asseure’s “amb les mans buides”, amb la sensació que no ha pogut ajudar, que els exercicis no serveixen, però no fuig d’aquesta situació, no deixa d’assistir a la seva cita setmanal amb la pacient, vol estar a mà, a prop d’aquella persona.

4) La deshumanització i despersonalització de l’entorn de la residència
Els somnis atemorits de la Michka reflecteixen algunes de les impressions d’angoixa per l’entrada a la residència. Són malsons on la neguiteja el pes, les regles i la fredor de la institució, on es troba desemparada i incompresa. En determinades situacions, una persona gran es pot sentir com una càrrega per als altres, o oblidar el fet que tothom té el dret de ser cuidat. Així, posa en evidència el camí que destinem a les persones fràgils: la institucionalització amb les seves normes, la tendència a la infantilització (evidenciat sobretot en el llenguatge utilitzat), la pèrdua d’intimitat (la gent que entra i surt de l’habitació sense permís) i els horaris i les normes estrictes, difícils de conciliar amb qualsevol impuls vital. Amb tot això, al llarg de la novel·la suren les dificultats d’adaptació, la sensació de caos quan es pren consciència de la pèrdua d’autonomia, la necessitat de rebel·lar-se i de buscar-hi un sentit.

Com diu Victòria Camps, “en les residències un queda apartat del flux de la vida i dels vaivens del món; en el seu lloc, l’ordre, la rutina, la disciplina proporcionen una seguretat que no és més que un nom més digne per a l’avorriment i la impotència. Es troba a faltar una cosa fonamental, estar a casa.”

Després de llegir

Enllaços d’interès

Altres llibres que ens parlen de…