Lectures

L’acabadora
Michela Murgia
Proa / Salamandra

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Michela Murgia (1972) és una novel·lista i política italiana. Va néixer a Cabras, un poble de poc més de 9.000 habitants a la costa occidental de Sardenya. El fet d’haver nascut en una illa és per a ella un llegat i un repte importantíssim. La seva visió de la societat busca una narració amb rerefons ideològic. «Dono un gran valor polític a les històries que escric i que llegeixo», diu Michela, que no té problemes a definir-se com a intel·lectual en el sentit gramscià del terme: «un mediador entre la gent i la comprensió de la realitat».

Va estudiar filosofia i teologia mentre es guanyava la vida treballant com a teleoperadora. D’aquesta experiència va sorgir un bloc que aviat es va transformar en el seu primer llibre, Il mondo deve sapere, un diari sobre les noves formes d’explotació laboral que va ser traslladat amb èxit a la gran pantalla, el 2008, de la mà del director Paolo Virzí (Tutta la vita davanti). Però és amb L’acabadora, novel·la publicada en castellà a Salamandra i en català a Proa, que Michela Murgia es va guanyar l’atenció del públic i de la crítica.

Sobre l’obra

L’acabadora —diu Michela— «va néixer com un acte de rebel·lia contra la retòrica de la “família natural”». Molts la van catalogar com una novel·la sobre l’eutanàsia, però per a la seva autora és, sobretot, un fresc que parteix d’una història personal. Michela ha estat, com la protagonista de la seva novel·la, fill’e anima, nascuda en una família i criada en una altra. L’”adopció de l’ànima” és una tradició molt arrelada a Sardenya, sense ser legalment acceptada. Perquè —diu l’autora— «a vegades la voluntat pot valer més que la sang». Tampoc el treball de l’acabadora és legalment reconegut, però en tota societat rural, com la de la Sardenya dels anys 1950 descrita per Murgia, hi ha una figura que s’encarrega, a petició, d’acompanyar els agonitzants cap a una mort “digna”.

L’estil de Murgia és dur i poètic alhora. Ella mateixa admet comparacions amb el realisme màgic llatinoamericà, sense perdre de vista l’objectiu: narrar una història que també pugui ser una arma. Potser això succeeixi a causa de la passió política que la mou i a la seva dicotomia identitària: «Vaig trigar anys a acceptar el meu bilingüisme i en treure’n profit. Per exemple, en sard no fem servir afirmacions categòriques, som molt possibilistes, i això ens porta a fiar-nos poc dels altres».

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

[Els fragments relacionats a continuació corresponen a l’edició següent: MURGIA, M. L’acabadora. Traducció de Mercè Ubach. Epíleg de Stefano Puddu. Barcelona: Proa, 2012 (labutxaca).]

 

L’ajuda activa a morir no és una alternativa a la impaciència i a la incapacitat de cuidar

«—Ha estat ell que m’ha demanat?

L’altra va negar amb el cap diverses vegades, apartant la mirada com si volgués amagar una insinuació de llàgrimes.

—No, fa setmanes que no parla —va afegir—. Però jo entenc el meu pare.»

«—Li heu tret les benediccions del damunt?

—Totes. També hem revisat els coixins i el matalàs. També li hem tret la medalleta del bateig. Ja no té res que el retingui.»

«—Per fi t’han fet cridar…

Amb una mà esquelètica va atraure cap a ell la mà de l’accabadora, i va obligar així l’alta figura fosca a secundar-lo i inclinar-se…»

«—Saps perfectament que el teu pare no és cap moribund, està molt lluny de la seva hora. Dona-li menjar, més aviat. Si es mor de gana, tu no dormiràs mai més.»

 

La inequívoca i reiterada determinació de no voler viure amb patiment sovint no decau, malgrat rebre la millor atenció possible

«Giannina Bastíu semblava inexplicablement renascuda després de l’operació del noi. Superada la vergonya inicial, havia reajustat els ritmes de la casa al voltant de la nova exigència que representava el fet de tenir un invàlid per cuidar, i s’havia imposat una tasca per a cada hora, indiferent a l’absència de senyals de gratitud en el seu fill.»

«Durant aquells mesos, el cos d’en Nicola havia perdut pes i to, però l’estructura era sana i la voluntat no semblava que ho fos menys. Potser era aquest el veritable problema. Si tingués mutilat l’estat d’ànim, s’hauria resignat a aguantar-se. En canvi, la seva determinació tenia alguna cosa d’obsessiu, era la mateixa de sempre en tot. Li agradés o no, Nicola Bastíu era una de les coses més vives que Bonaria havia vist mai, to i que no va ser això el que li va dir quan va tornar a buscar-lo amb la mirada:

—La teva mare et considera viu, i t’estima com als vius.

—A la meva mare només la fa contenta poder cuidar algú. No s’acaba de creure que m’hagi tornat com un nen, però per a mi aquest no és prou motiu per ser al món.»

«—Em demanes que em comprometi davant de Déu i davant dels homes. T’has begut l’enteniment, Nicola.

—No he estat mai tan lúcid com avui. Potser vós podeu suportar la idea de veure’m com un cuc durant la resta de la vostra vida, però jo carregaré un pes tres cops més feixuc. Si m’ajudeu, passarà per mort natural. Si no, ja trobaré jo la manera.»

 

L’actitud compassiva mou l’ajuda a morir

«Ningú li va donar mai explicacions, però Bonaria no les necessitava per a comprendre que s’havia posat fi al patiment de la mare amb la mateixa lògica amb què s’havia tallat el cordó umbilical del fill.»

«Fer certes coses o només ser testimoni d’elles implicava la mateixa culpa, i des de llavors mai l’havia assaltat el dubte de no ser capaç de distingir entre la pietat i el delicte.»

 

L’ajuda és tan necessària per néixer com per morir 

«¿Vas sortir del ventre de la teva mare emprant les teves pròpies forces? O vas néixer amb l’ajuda d’algú, com tots els vius?»

«—Altres van decidir per tu llavors i altres decidiran quan calgui fer-ho. No hi ha cap ésser humà que arribi al final dels seus dies sense haver tingut pares i mares a cada cantonada, Maria, i tu hauries de saber-ho millor que ningú.»

 

Impacte i empremta en el professional que acompanya la persona que pateix

«Bonaria Urrai en tenia uns quants, d’aquests pensaments, i amb el temps havia après a ocupar-se’n, escollint amb paciència en quines nits fer-los sorgir al seu interior. No havia plorat gaire mentre tornava de casa dels Bastíu portant el pes de l’alè d’en Nicola, però totes i cadascuna d’aquelles llàgrimes havien deixat un solc nou al rostre de l’accabadora, ja marcat pel temps. Si el sol hagués sortit en aquell moment, Bonaria Urrai hauria semblat molt més vella que no era, i aquells anys que no tenia ella se’ls sentia tots al damunt.»

 

Dificultat i incertesa per a predir el pronòstic. Gestió de l’espera

«Al cap d’una setmana, Bonaira Urrai va entrar en coma. El doctor Mastinu va dir que ja no faltava gaire, i la Maria no tenia l’estat d’esperit adequat per fer-li notar que feia sis mesos havia dit el mateix.»

«La convivència de la Maria amb el cos viu de Bonaria Urria era un lament d’una sola nota, i ningú tret d’ella no semblava capaç de sentir-ne el so. Va continuar fent el que havia fet fins aquell moment, interpretant l’espera amb l’esperit metòdic i visionari de qui construeix les cases abans que hi hagi els carrers que hi hauran de conduir. A pesar de les paraules del doctor Mastinu, al cap de tres mesos Bonaria Urria encara era presonera de si mateixa, i estava com suspesa d’un fil d’acer, molt prim però que no es veia prou robust per no trencar-se. I la filla adoptiva ho estava amb ella.»

La ingratitud del pacient envers el cuidador

 Sovint la malaltia, i sobretot el dolor, impossibilita mostrar gratitud cap a les persones, especialment les més properes. S’ha d’entendre que el dolor “omple” l’univers del malalt i l’incapacita per a demostrar agraïment.

 

El tabú de la mort

A la nostra societat, la mort encara és concebuda com allò més rebutjable i que s’ha d’ajornar al màxim possible. En gran mesura, els esforços de la recerca s’orienten a desafiar la finitud humana. Els ideals més valorats són els de la joventut i la bellesa.

En aquest context, no és estrany que expressions com ‘bon morir’ o ‘bon final de la vida’ ens resultin poc familiars, fins i tot, o especialment, als professionals sanitaris, centrats a guarir la malaltia i retardar la mort. Normalment, la mort dels pacients és concebuda pels metges com un fracàs dels seus intents de perllongar la vida.

 

De vegades, facilitar la mort és preferible a, simplement, deixar morir

Deixar morir, observant el curs natural de la malaltia, moltes vegades no és una opció millor que provocar la mort del pacient, sempre que aquest ho demani expressament. Sèneca recorda que “El savi ha de viure tant com degui, no tant com pugui”. “El millor que ha ordenat la llei eterna és que ens proporciona una sola forma d’entrar a la vida, però moltes d’abandonar-la. He d’esperar la crueltat de la vida o de l’home, quan puc escapar de la por a la tortura i deslliurar-me de tots els meus problemes? Aquesta és l’única raó per la qual no hem de lamentar la vida: no subjecta a ningú contra la seva voluntat”.

 

El ritual del dol i del comiat

El dol requereix un ritual. El dolor necessita un llenguatge, un codi, una gramàtica del dol. Segons l’autora del llibre, fora d’allí només queda lloc per a la bogeria. De vegades el ritualisme pot salvar la vida. Al llarg de la novel·la, aquests rituals ajuden a reconèixer i compartir aquest sofriment en la comunitat.

 

La comunitat rural

La comunitat rural com a protagonista de la novel·la, com una realitat autònoma, sobirana, de dependència i de solidaritat entre els seus membres. Quan l’hospitalització no existia en les zones rurals, la vida, la mort i la malaltia es gestionava a la intimitat de les cases, amb familiaritat, amb persones amb vincles de relació més forts que en les societats urbanes, aparentment més civilitzades.

 

Mort digna

Entesa com la mort o un procés de morir d’acord amb els valors, creences i el sentit de dignitat de cada persona, una “mort pròpia”. De vegades, la mort pot ser millor que el que queda de vida o del fet de veure’s obligat a assumir com a propi un mode de vida que es considera humiliant, inhumà. Segons l’autora, la Sardenya dels anys cinquanta era una societat amb una economia de subsistència, així que no importava tant la qualitat de la mort com la qualitat de vida dels que tenien cura del malalt.

 

Què és estar mort?

En aquesta trama es presenten diversos casos en què els individus demanen ser acompanyats a “ben morir”, al·legant que ells ja estan morts. És interessant veure dues opinions contraposades que sorgeixen d’aquesta situació. D’una banda, trobarem la mirada de qui veu al pacient com un individu que es rendeix i que no vol continuar vivint amb les adversitats que se li presenten. De l’altra, trobarem la visió en què el pacient, tenint en compte els seus principis, està patint i està segur que és la seva hora (“I jo ja estic mort, però no em poden enterrar”, diu en Nicola a la Bonaria).

Després de llegir

Pàgina de l’associació Dret a morir dignament, on es relacionen alguns llibres de lectura útil per reflexionar sobre el concepte de bona mort i l’ajuda a morir.

Pàgina del Canal Salut amb informació sobre el final de la vida, inclou l’informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi i el document del Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) Recomanacions als professionals sanitaris per l’acompanyament a la fi de la vida.

Altres llibres que ens parlen de…

Les tristes recances, de Miriam Toews. Traducció Carme Geronès. Editorial Les hores.

Patrimonio. Una historia verdadera, de Philip Roth. Seix Barral.

Ayudar a morir, de Iona Heath.

Articles

«¿Debe seguir estando prohibido morir por decisión propia?». Revista Gestión Clínica i sanitaria, vol. 19, núm. 1, primavera 2017, p. 17.