Lectures

La plaga blanca
Ada Klein Fortuny
L’Altra Editorial, 2020

Informació sobre la lectura

Sobre l'autora

Ada Klein Fortuny (1975) és el pseudònim d’una metgessa i escriptora que vol mantenir l’anonimat. Aquesta doctora, especialista en pandèmies, ha escrit La plaga blanca, on descriu de manera originalíssima les vides, malalties i obres de sis tuberculosos famosos: Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Paul Éluard, Anton Txékhov i George Orwell.

La doctora Klein denuncia que, obsedits per la malaltia, ningú s’escolta els malalts. Ella ha fet el contrari: s’ha submergit en les vides de sis malalts, les seves obres i la manera valenta com van encarar una malaltia, la tuberculosi, que per increïble que sembli encara és present i mata gent. Una malaltia que no va aturar els malalts a viure intensament vides que ella celebra.

Va escollir Ada pel llibre Ada o l’ardor, de Nabókov. I Klein Fortuny li va sortir sol. Ara molta gent ja li diu Klein. I ella s’hi reconeix. El seu compte de Twitter, amb més de 6.000 seguidors, és totalment recomanable.

L’editora de L’Altra Editorial, Eugènia Broggi, ha treballat molt a prop de la doctora Klein: “M’ha canviat l’ordre d’algunes frases, perquè jo per feina escric molt en anglès, em sortien frases amb l’ordre anglès. I l’estil, també me l’han respectat.”

Després de l’èxit de La plaga blanca, la doctora Klein està escrivint el que un dia serà un assaig, d’aquí a cinc anys o deu, sobre els dilemes morals i ètics.

Per què llegir La plaga blanca?

No només pel fet que Ada Klein Fortuny sigui una professional força respectada, també en l’àmbit internacional, sinó per aquesta resposta contundent al periodista Andreu Barnils (Vilaweb, 7/11/20):

“Els metges hem de llegir molt, durant la carrera, i hem d’escriure molt. Hi estem molt acostumats. Jo des que era petita escric assíduament. Ara gravo àudios, transcric, faig paperets, apunto coses al mòbil. Porto un diari més o menys actualitzat. […] M’agraden les cartes. Molt. La medicina està encaixada en la banda de les ciències, però en realitat jo diria que és una carrera humanista. Has de saber molt d’empatia, de la gent.”

Què n'han dit

 

 

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

Hi ha maneres sanes d’estar malalt i formes malaltisses d’estar sa

«La malaltia defineix l’home, però el caràcter de l’home defineix el curs de la malaltia.» (p. 17) [El començament (pròleg de mentida)]

El sofriment

L’acceptació i la possibilitat de superar-lo. Quant sofriment es pot tolerar, com afrontar-lo, com mirar-lo a la cara

«Any 1919.
No hi ha límits per al sofriment humà. Quan penses: ara he tocat fons, ara ja no puc anar a pitjor –vas a pitjor. I així, sempre. […] No em vull morir sense deixar constància del meu convenciment que es pot superar el sofriment. Perquè ho crec. Què cal fer? Sotmetre-s’hi. No resistir-s’hi. Acceptar-lo completament –fer-lo part de la Vida.» (p. 103) [Katherine Mansfield]

La decrepitud

La descripció

«Coses no previstes durant la joventut com a típiques de la mitjana edat:
Cansament perpetu i sensació de debilitat a les cames, genolls que fan mal. Entumiment que esdevé mal a l’esquena i a la ronyonada. Desconfort a les genives. Pit més o menys sempre comprimit. Sensació al dematí que quasi no pots aixecar-te. Sensació de fred sempre que el sol no brilla. Vent a l’estómac (que fa difícil poder pensar). Ulls sempre plorosos.
Tan dolorós com una llavor de raïm enganxat a la dentadura.
Tan sorollós com un ratolí en un paquet de macarrons.
Tan arrogant com un peixater.» (p. 144) [George Orwell]

La voluntat de viure fins a l’últim sospir, independentment de la decrepitud i el deteriorament

«Però al llarg de tota la seva obra, de tots els poemes, de tots els articles, de tots els papers, de totes les cartes, de tot el que va escriure, on hi ha milers de referències a la seva malaltia, no s’hi troba mai cap signe de defalliment, sempre vol viure encara una mica més…

Diu Sagarra a Cafè, copa i puro que ja al final de la seva vida (el pobre Salvat només tenia trenta anys), davant del seu aspecte decrèpit, ofegant-se més que mai, incapacitat pels esforços més petits, sorprenia encara més el seu optimisme i la seva fe, que encara creia que es curaria, que encara feia plans, que encara escrivia i escrivia.» (p. 42-43) [Joan Salvat-Papasseit]

El pes d’una malaltia crònica i les repercussions sobre la persona que la pateix

«Conviure amb una malaltia crònica és com seure sota l’espasa de Dàmocles penjada sobre teu amb un pèl de cavall. No és només l’enfrontament amb la por a la mort, sinó també al declivi del cos, al rebuig d’un mateix i dels altres; a la manca de temps o de forces per acomplir el que no s’ha realitzat fins llavors; a la humilitat d’adonar-se de la vulnerabilitat d’un mateix, de descobrir que s’és molt poca cosa, d’una fragilitat evident.» (p. 16) [El començament (pròleg de mentida)]

En el cas de les malalties infeccioses: la solitud

«I després, en el cas de la tuberculosi, com en la majoria de les malalties infeccioses, hi ha el confinament volgut o imposat: la por a emmalaltir més, la d’infectar els estimats, l’aïllament.» (p. 16) [El començament (pròleg de mentida)]

L’esperança

El rebuig de l’engany i les falses esperances

«Any 1949. 16 de maig.
Espero que ara la gent no comenci a voler-me fer anar a Suïssa, que se suposa que té qualitats màgiques. No crec que hi faci cap diferència el lloc on siguis, i el viatge em mataria. L’única possibilitat de sobreviure és estar tranquil. No et pensis pas que m’estic repensant morir-me. Al contrari, tinc moltes raons per voler seguir viu. Però m’agradaria tenir una idea clara de quant de temps duraré, i no simplement que m’enredin com solen fer els metges.» (p. 146-147) [George Orwell]

La importància de tenir cura de les paraules a l’hora de tractar amb el pacient (la mentida i la reconducció de l’esperança)

«I, tanmateix, com me va aconsellar el meu pare fa molts anys: per més que et diguin que volen saber que es moren, sense mentir-los, no els neguis l’esperança.» (p. 88-89) [Ada Klein Fortuny]

La necessitat d’esperança

«Tinc tanta fe en aquest tractament desconegut. Sento que és el que haig de fer. I vull aturar aquesta malaltia, tan aviat com sigui possible». (p. 93) [Katherine Mansfield]

«Com que no queda res per provar en l’esfera mèdica, prova la vessant més espiritual, i s’autoconvenç que si aconsegueix curar-se del mal d’ànima (el que sigui que vulgui dir aquesta cosa) mitjançant exercicis, podrà curar-se del mal físic, i sobrepassar la tuberculosi.» (p. 94-95) [Ada Klein Fortuny]

Necessitat de moments de desconnexió de la presència contínua de la malaltia i poder viure com si la malaltia no existís o donés una treva

«Any 1949. 25 d’abril.
Quan tens una malaltia crònica, que estàs dèbil i sense gana, però no febril o amb dolor en aquell moment, tens la impressió que el teu cervell és normal. Els teus pensaments segueixen tan actius com sempre, t’interessen les mateixes coses, et sembla que pots parlar de manera normal, que pots llegir tot el que podries llegir en qualsevol altre moment. És només que quan intentes escriure, ni que sigui l’article més simple i estúpid per a un diari, t’adones del deteriorament esdevingut dins del teu crani. Al principi és impossible escriure res.» (p. 146) [George Orwell]

L’actitud davant la malaltia

Els artistes presentats al llibre, malgrat ser malalts crònics amb mal pronòstic i amb crisis sovintejades, estaven molt focalitzats. Tenien una missió i havien decidit que la malaltia no els impediria continuar sent creatius i vivint intensament, malgrat el deteriorament progressiu.

Les diverses formes de viure la mateixa malaltia

Uns continuen escrivint, tenint projectes, d’altres s’ensorren en pensaments negatius o descoratjament.

Conviure amb la malaltia

«Conviure amb una malaltia crònica és com seure sota l’espasa de Dàmocles penjada sobre teu amb un pèl de cavall. No és només l’enfrontament amb la por a la mort, sinó també al declivi del cos, al rebuig d’un mateix i dels altres; a la manca de temps o de forces per acomplir el que no s’ha realitzat fins llavors; a la humilitat d’adonar-se de la vulnerabilitat d’un mateix, de descobrir que s’és molt poca cosa, d’una fragilitat evident. I després, en el cas de la tuberculosi, com en la majoria de les malalties infeccioses, hi ha el confinament volgut o imposat: la por a emmalaltir més, la d’infectar els estimats, l’aïllament.» (p. 16)

L’equilibri entre les recomanacions mèdiques i el sentit de la vida

Sovint els metges, amb les seves recomanacions per curar o controlar les malalties, es focalitzen només en aquestes i s’obliden que l’ésser humà és més coses i que la il·lusió també forma part de la vida. Les prohibicions, tan fàcils de fer, poden treure el gust de viure, que també és important i determinant a l’hora de lluitar.

Les dificultats de qui conviu amb un malalt

La persona més propera afectivament pateix amb la malaltia de l’altre i a vegades rep la ràbia o la frustració del malalt, que la descarrega en qui més estima.

Capacitat de transcendir el sofriment, la necessitat de connexió amb alguna cosa que va més enllà d’un mateix, de la deterioració del cos i de la malaltia

«Ah, però: el cos es plega a la voluntat de la ment. Ho sabem pels interns als camps de concentració i als gulags: en un cos atrapat, la ment ens salva. Sense poder anar enfora, sempre podem tornar endins. Malalts o confinats, si tanquem els ulls podem tirar d’aquella brisa arran de riu. Les granotes raucant. El cant del xot. La fredor de l’aiga al mes de juny. El mar. Curar-te, no; però viure millor, sí. Potser fins i tot una mica més.» (p. 149)

Després de llegir

Els fins de la medicina. Quaderns de la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Barcelona (2005)

Document elaborat per Hastings Center que reformula els fins de l’atenció sanitària, amb especial interès en la lluita contra el sofriment.

Altres llibres que ens parlen de…

Cartes a Mahalta. Màrius Torres, Mercè Figueras. Club Editor

L’alè. Thomas Bernhard. El Gall Editor (El cabàs/45)

El fred. Thomas Bernhard. El Gall Editor (El cabàs/46)