El respecte
La situació que es planteja a La llei del menor és ben coneguda pels professionals sanitaris. Ja fa anys que s’han vist en la necessitat de posar en mans de la justícia la decisió de ser o no respectuosos amb la voluntat d’una persona que rebutja una transfusió de sang. Sortosament, en el nostre sistema, si bé la intervenció judicial continua essent necessària, cada cop sembla més clar que l’única força útil i legítima per canviar una manera de pensar que es considera errònia per les conseqüències devastadores que pot tenir en la vida d’una persona és la persuasió, i quan les raons i els arguments per modificar creences i opinions no funcionen, cal respectar la voluntat, encara que l’opció escollida ens esgarrifi. Si no fos així, sotmetre un pacient a qualsevol teràpia contra la seva voluntat suposaria una agressió.
El rebuig al tractament d’una persona menor
Ara bé, l’actuació del professional ha de tenir més consideracions quan es tracta d’una persona menor. Aquest és el cas de l’Adam, un adolescent molt intel·ligent, a tocar l’edat adulta, que planteja dubtes més seriosos sobre la capacitat que té per donar el consentiment o rebutjar un tractament de manera autònoma, malgrat que tant la legislació anglesa com la de la majoria dels països europeus estableixen que a una persona de 16 o més anys se li reconeix el dret a decidir sobre el seu cos i a consentir o refusar un tractament mèdic proposat sense necessitat del permís o coneixement dels pares . Encara que a casa nostra cada cop s’accepta més aquesta majoria d’edat, McEwan en el llibre considera que la decisió és d’una transcendència tan excepcional que per prendre aquest tipus de decisions cal tenir 18 anys (així també es dona més joc a la novel·la).
L’escolta atenta de les raons
La jutgessa escolta les diferents parts. Primer, les explicacions que fa el representant de l’hospital on està ingressat l’adolescent. El Dr. Berner exposa de manera clara i entenedora els motius per transfondre; ho fa perquè tots els implicats puguin conèixer com s’esdevindran els fets en cas que l’adolescent no rebi el tractament, com d’angoixosa podria ser la seva mort. El Dr. Berner està irritat, com ho acostumen a estar la majoria de professionals que es troben en la mateixa tessitura. Diu: “El menor parla per boca dels seus pares, vostès son una secta”. Però l’advocat que defensa el dret de la persona menor a rebutjar el tractament està tan acostumat escoltar la mateixa cantarella que no li costa gens de respondre.
El respecte a les creences religioses
L’Adam li explica que si s’ha decidit a refusar la transfusió és per motius religiosos, perquè coneix perfectament les Escriptures i les interpreta com li han ensenyat que cal interpretar-les. Pertany a una religió minoritària que moltes persones no entenen, però que per a ell és molt important. A més, aquesta religió va donar estabilitat als seus pares i els va fer renéixer l’amor. Un amor que a ell l’ha ajudat a créixer. Tal com passa amb altres religions, els que la professen se sotmeten, de manera voluntària, al dictat d’una autoritat superior que interpreta les Escriptures. Hi ha qui demana un compliment estricte dels seus preceptes i també qui accepta complir-los d’aquesta manera.
La necessitat de deliberar
La decisió legal i moral que han posat en mans de la jutgessa no pot resoldre’s com un mer tràmit burocràtic. Qui ha de decidir necessita parlar amb l’adolescent per intentar conèixer la solidesa dels seus motius. Malauradament, no sempre és així: acostumats a diferir la responsabilitat, moltes vegades les decisions acaben prenent-les persones allunyades del capçal del malalt. L’entrevista permet a la jutgessa adonar-se que l’Adam és un fill molt estimat, i que als adolescents que professen aquesta religió se’ls prepara per protegir-se davant de les qüestions controvertides que els puguin plantejar. També s’adona que el paper del prohoms de la religió pot arribar a ser molt maleficent, ja que preveient la possibilitat de morir insten al sacrifici. “Si passés el pitjor jo deixaria una empremta fantàstica en tothom”, diu l’Adam. Res gaire diferent d’allò que pensen els màrtirs a què ens tenen acostumats totes les religions.
Una decisió controvertida
Les raons i arguments que intenten induir un canvi d’actitud resulten infructuoses. La jutgessa conclou que el millor interès per al benestar de l’adolescent és autoritzar tots els tractaments que els professionals de l’hospital consideren adequats, i per això resol invalidar la voluntat del menor i la dels seus pares. Considera que aquests, seguint les recomanacions dels prohoms de l’església cristiana dels Testimonis de Jehovà, en rebutjar els tractaments proposats no aconseguirien aquest benestar. A la sentència assenyala que cal protegir l’adolescent de la seva religió i d’ell mateix, ja que la seva vida val més que la seva dignitat.
Una decisió arriscada que tranquil·litza a molts, però de la qual també discreparien alguns professionals sanitaris i altres jutges. Per a uns, cal respectar l’autonomia d’una persona menor que ha mostrat clarament la seva maduresa; són els que creuen que, es comparteixi o no la seva decisió, cal respectar-la, perquè les persones adultes també tenen dret a prendre decisions que altres no comparteixen o consideren equivocades. Altres no comparteixen que la vida sempre sigui més important que la dignitat, ja que amb aquesta presumpció pocs herois sants i màrtirs haurien estat recordats al llarg de la història, i moltes persones que demanen morir pel patiment indigne i intractable que han de suportar no se’n podrien alliberar.
