Lectures

Flors per a l’Algernon
Daniel Keyes
Pep Verger i Fransoy
Les Altres Herbes, 2020

Informació sobre la lectura

Sobre l'autor

Daniel Keyes (Brooklyn, Nova York, 9 d’agost de 1927 – Florida, 15 de juny de 2014) va ser un psicòleg i escriptor nord-americà universalment conegut pel seu relat Flors per a l’Algernon (1959), que va rebre el 1960 el llavors anomenat premi Hugo a la millor obra de ficció curta (Hugo for Best Short Fiction), i que després va convertir en la novel·la del mateix títol que va guanyar el premi Nebula el 1966. El Premi Nebula a la millor novel·la (Nebula Award for Best Novel) és un premi literari atorgat anualment des de 1965 per l’Associació d’escriptors de ciència-ficció i fantasia d’Estats Units (SFWA) a obres de ciència-ficció o de fantasia de més de 40.000 paraules d’extensió.

Flors per a l’Algernon és un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX que no ha deixat de reeditar-se al llarg de seixanta anys i que ha influenciat diverses generacions de lectors. El 1968 se’n va fer una adaptació cinematogràfica, Charly, amb la qual l’actor Cliff Robertson va rebre l’Oscar, i el 2000 se’n va fer una adaptació per a la televisió.

Keyes va néixer a Brooklyn i als 17 anys va entrar a la Marina dels Estats Units. En acabar el servei, va tornar als estudis i va obtenir un batxillerat en Psicologia pel Brooklyn College.
Després d’una temporada com a fotògraf de moda, va obtenir un graduat en Literatura Americana estudiant en classes nocturnes mentre durant el dia feia classes en una escola pública de Nova York.

A principis dels anys cinquanta, va ser editor de la revista pulp Marvel Science Fiction. Quan la revista va deixar de publicar-se, Keyes va passar a ser editor associat d’Atlas Comics. Durant aquesta mateixa dècada va escriure per a diverses revistes, tant amb el seu propi nom com amb els pseudònims de Kris Daniel i Dominik Georg. El 1966 va passar a ser professor d’anglès i d’escriptura creativa a la Universitat d’Ohio, on va ser declarat professor emèrit el 2000.

Keyes ha publicat altres novel·les: The Touch (1968), on relata la tragèdia d’un accident radioactiu; The Fifth Sally (1980), basada en els trastorns de la personalitat del seu protagonista; i el seu treball més tardà, Until Death (1998). Va morir el 15 de juny de 2014 a l’edat de 86 anys a conseqüència de les múltiples complicacions derivades d’una pneumònia.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

Els dilemes ètics que es plantegen en la presa de decisions: malgrat la millora de la intel·ligència, no té un sistema de valors per ajudar-lo
“Sin embargo, Gimpy es un compañero de trabajo. Tiene tres niños. ¿Qué le va a pasar si Donner lo despide? Puede que no consiga ningún otro trabajo… especialmente con su bota ortopédica.
¿Es eso lo que me atormenta?
¿Qué debo hacer? Es irónico que toda mi inteligencia no me ayude a resolver un problema como este.”

La intel·ligència per si mateixa no garanteix la felicitat
La intel·ligència i la humanitat, necessàriament han d’anar acompanyades La idolatria de la intel·ligència per sobre d’altres capacitats humanes
“…la intel·ligència i l’educació que no estiguin amanides amb afecte humà no valen una escopinada.”
“…la intel·ligència sense la facultat de donar i rebre afecte porta al col·lapse mental i moral, a la neurosi, i probablement fins i tot a la psicosi. I afirmo que la ment absorta i dedicada a ella mateixa com a objectiu egocèntric, amb exclusió de relacions humanes, només pot portar a la violència i al dolor.” (p. 232)

Com es mesuren o s’avaluen les capacitats mentals o les funcions del cervell?
“Així, doncs, encara no sé què és el CI, i cadascú em diu que és una cosa diferent. Ara el meu és més o menys de cent, i aviat serà de més de cent cinquanta, però encara hauran d’emplenar-me’l amb alguna cosa. No sé pas què pensar, però no entenc, si ells no saben què redimonis és, o on és, com poden saber quant se’n té.” (p. 51)

Cosificació de l’ésser humà com un objectiu d’experimentació, reduccionisme i pèrdua de dignitat humana
“Havia anat allà com a part d’una presentació científica, i imaginava que m’exhibirien, però tothom s’entestava a parlar de mi com si fos una espècie de cosa de creació recent que presentaven al món científic. Ningú en aquella sala no em considerava un individu, un ésser humà. La insistent juxtaposició “Algernon i Charlie”, i “Charlie i Algernon” deixava ben clar que ens consideraven a tots dos una parella d’animals experimentals sense cap existència fora del laboratori.” (p. 151)

“Però el que vostès van fer per mi -tot i que és una meravella- no els dona pas el dret de tractar-me com un animal d’experimentació. Ara soc un individu, i el mateix era en Charlie abans de posar els peus en aquell laboratori.” (p. 231)

Què defineix un ésser humà?
“Tenia ganes d’alçar-me i demostrar a tothom que aquell tipus era un ximplet, d’escridassar-lo i dir: Soc un ésser humà, una persona –amb pares i records i una història– i ho era abans que em portéssiu amb una llitera de rodes a aquella sala d’operacions!” (p. 152)

“La persona es el viaje; un viaje siempre único, irrepetible, interactivo, continuamente cambiante, una biografía en constante evolución desde el nacimiento hasta la muerte…” (Ramon Bayés, “¿Qué es una persona?”, Àgora d’infermeria, octubre 2020)
“Encara que tots saben que al final del laberint s’hi troba la mort (i això és una cosa que no sempre he sabut: no fa gaire temps l’adolescent que hi havia en mi creia que la mort només podia passar als altres), ara veig que el camí que trio per endinsar-me en el laberint em fa ser el que soc. No soc solament una cosa, sinó també una manera de ser –una manera entre moltes– i saber els camins que he trescat i els que em resten per recórrer m’ajudarà a comprendre en què m’estic convertint.” (p. 206)

Dificultat del procés de consentiment informat en una situació de competència limitada i dubtes en la idoneïtat del representant
“– És clar, haver-te utilitzat en aquest experiment va ser una responsabilitat molt gran. No sé fins a quin punt recordes tot el que et vam explicar quan va començar el projecte, però vam intentar explicar-te clarament que hi havia un considerable perill que pogués tenir només efectes provisionals.
– Ho vaig apuntar als meus informes de progrés –he admès–, encara que en aquell moment no vaig entendre el que volíeu dir amb això. Però no fa al cas, perquè ara en soc conscient. […]
– Però suposo que entens que vam haver de demanar permís a algú de la teva família més pròxima. Tu no tenies prou capacitat per donar el consentiment.
– Ja ho sé, tot això. Es refereix a la meva germana, la Norma. […] Pel que recordo d’ella, m’imagino que us hauria donat permís per executar-me, si hagués calgut.” (p. 204).

El principi bioètic de beneficència justifica moralment la intervenció a en Charlie
“– Bé, vam decidir arriscar-nos amb tu –ha prosseguit–, perquè consideràvem que hi havia molt poques possibilitats de produir-te danys greus, i estàvem segurs que hi havia moltes possibilitats de fer-te bé.” (p. 204)

La persistència del progenitor a ocultar una discapacitat té un efecte negatiu en l’individu que la pateix, i agreuja la situació de vulnerabilitat en què es pot trobar
“Ara entenc on vaig adquirir aquesta inusual motivació per tornar-me llest que al principi va sorprendre tant a tothom. Va ser una cosa amb la qual la Rose Gordon vivia dia i nit. La seva por, la seva culpa, la seva vergonya que en Charlie fos un discapacitat. El seu somni que s’hi podria fer alguna cosa. Sempre aquella qüestió persistent: qui tenia culpa, ella o en Matt? Tan sols després que la Norma li va mostrar que podia tenir fills normals, i que jo era una mena de mostre insòlit, va deixar d’una vegada d’intentar arreglar-me. Però suposo que mai no vaig deixar de voler ser el noi llest que ella volia que fos, perquè m’estimés.” (p. 136)

“– Mort serà més feliç. Mai no podrà portar una vida normal. Serà més feliç…” (p.173)

Dificultat d’acceptació de la realitat d’uns pares amb unes expectatives diferents en relació amb els seus fills
“En Charlie està dret, quiet, aferrant i estirant-se la camisa vermella de quadres mentre discuteixen sobre ell. Les paraules entre ells dos són com espurnes irritades… una ràbia i una culpa que ell no pot identificar.
– Pel setembre tornarà a l’escola primària i repetirà el curs.
– Per què no intentes veure la realitat? La mestra diu que no és capaç de fer la feina d’una classe normal.” (p. 73)

Risc del transhumanisme, dels seus límits, de la no acceptació de la vulnerabilitat i de la fragilitat humana que la defineix
“Nosaltres, els que hem treballat en aquest projecte de la Universitat Beekman, tenim la satisfacció de saber que hem pres un dels errors de la naturalesa i que mitjançant les nostres tècniques hem creat un ésser humà superior.” (p. 151)

L’objectiu de la ciència és generar coneixement i cal no oblidar les cures i les necessitats concretes que necessiten les persones en situació de vulnerabilitat
“… quantes persones coneix que estarien disposades a agafar en braços un home adult i alimentar-lo amb un biberó? I arriscar-se que el malalt s’orinés o defequés a sobre? Sembla sorprès. No ho pot entendre, oi que no, des d’allà dalt de la seva torre d’investigació de vori? Què sap vostè del que significa haver estat exclòs de qualsevol experiència humana com han estat els nostres malalts?” (p. 215)

Flors per a l’Algernon inclou tres perspectives que són d’interès per a la bioètica: la de la recerca, la de les persones amb discapacitat i la de les intervencions per al millorament humà. El respecte per a les persones és el vincle d’unió de totes aquestes perspectives.

Los claroscuros de la ciencia

El progreso, la investigación y las ansias de saber conviven con el orgullo, la ambición y la competitividad entre profesionales. Incluso pueden “maltratar” al objeto de experimentación (animal o humano).

Un dels perills de la recerca biomèdica és oblidar-se que les persones no són simples mitjans per aconseguir els objectius dels investigadors

Keyes n’és conscient, al posar en boca de Charlie Gordon, el protagonista, aquesta manca d’empatia i de respecte.
Pel que fa al respecte a les persones amb discapacitat, també ens recorda que és molt habitual oblidar els seus sentiments.

Sobre els límits de les intervencions que pretenen una millora de l’ésser humà

Ens recorda que les religions solen coincidir en la necessitat de resignar-se o, obertament, s’oposen a determinats avenços biomèdics, generant molts dubtes i sentiments de culpa, com exposa Fanny, la tutora de Charlie.

El valor de les persones

Charlie planteja el dret de cada persona de ser estimat i respectat pel fet de ser, i no per les seves potencialitats i en el que es pot convertir.
Ètica de la investigació en discapacitats i consentiment informat
En aquest llibre es posa en evidència la falta d’ètica en el plantejament de la intervenció proposada a Charlie, ja que és una persona que no té competència per prendre la decisió, i el consentiment per representació el dona la família, que no té gaire tracte amb ell i, a més, no prenen la decisió pensant en el que és millor pel Charlie.
Els doctors Nemur i Strauss li van intentar explicar a en Charlie què passaria si se sotmetia a l’experiment. Com que ell no tenia la capacitat de decidir van parlar amb els seus tutors.
Tampoc la indicació mèdica és ètica, ja que millorar la intel·ligència no necessàriament millorarà la seva qualitat de vida. De fet es proposa com un tractament experimental, sense saber els resultats a mig-llarg termini.

La intel·ligència no ens fa més humans

Són interessants les reflexions de Charlie des de la millora cognitiva, quan reivindica que ell ja era humà abans de la intervenció, malgrat que no el tractessin com si ho fos. I, a més, posa valor a la bondat, l’honestedat i l’amistat, qualitats que es poden trobar en les persones, independentment de la seva intel·ligència.

La no acceptació de la discapacitat

En aquest cas, és un dels progenitors el que no accepta que el seu fill té una discapacitat. Per aquest motiu, en les situacions en què en Charlie necessitaria comprensió, perquè no pot fer el que de normal s’esperaria que fes una persona de la seva edat, el que obté és negació de la incapacitat i pressió per no aconseguir l’objectiu (no realista) que se li ha imposat.

La responsabilitat professional d’utilitzar un vocabulari acurat

Quan s’està duent a terme un experiment en què els pacients són persones és imprescindible tenir cura del vocabulari que s’empra. Si un subjecte es presta a ser partícip d’un experiment segons les circumstàncies i el context es pot sentir ofès, pot passar que el pacient percebi que se l’està deshumanitzant i passar a sentir-se com un “conillet d’índies”.

¿Cuál es el sentido de la vida?

En el caso de Charlie Gordon, ¿qué significado va dando a su vida a medida que va avanzando la novela, a medida que incrementa su conciencia de si mismo y de los otros, y del sufrimiento como parte de la vida? ¿Cómo afronta el protagonista en el tramo final, la necesidad de perdonar y ser perdonado, de ser reconocido como persona, de mantener el control?

¿Qué necesita una persona para alcanzar la felicidad?

Uno de los fines de la vida humana es buscar la felicidad (Ortega y Gasset). ¿El Charlie Gordon previo a la operación es más feliz que cuando tenía una capacidad intelectual e inteligencia superior? Durante toda la obra hay una necesidad del reconocimiento como persona, del afecto y del contacto del “otro”, más allá de las facultades mentales.

Després de llegir

Altres llibres que ens parlen de…

Klara y el sol, de Kazuo Ishiguro.

Màquines com jo, de Ian McEwan.