Els dilemes ètics que es plantegen en la presa de decisions: malgrat la millora de la intel·ligència, no té un sistema de valors per ajudar-lo
“Sin embargo, Gimpy es un compañero de trabajo. Tiene tres niños. ¿Qué le va a pasar si Donner lo despide? Puede que no consiga ningún otro trabajo… especialmente con su bota ortopédica.
¿Es eso lo que me atormenta?
¿Qué debo hacer? Es irónico que toda mi inteligencia no me ayude a resolver un problema como este.”

La intel·ligència per si mateixa no garanteix la felicitat
La intel·ligència i la humanitat, necessàriament han d’anar acompanyades La idolatria de la intel·ligència per sobre d’altres capacitats humanes
“…la intel·ligència i l’educació que no estiguin amanides amb afecte humà no valen una escopinada.”
“…la intel·ligència sense la facultat de donar i rebre afecte porta al col·lapse mental i moral, a la neurosi, i probablement fins i tot a la psicosi. I afirmo que la ment absorta i dedicada a ella mateixa com a objectiu egocèntric, amb exclusió de relacions humanes, només pot portar a la violència i al dolor.” (p. 232)

Com es mesuren o s’avaluen les capacitats mentals o les funcions del cervell?
“Així, doncs, encara no sé què és el CI, i cadascú em diu que és una cosa diferent. Ara el meu és més o menys de cent, i aviat serà de més de cent cinquanta, però encara hauran d’emplenar-me’l amb alguna cosa. No sé pas què pensar, però no entenc, si ells no saben què redimonis és, o on és, com poden saber quant se’n té.” (p. 51)

Cosificació de l’ésser humà com un objectiu d’experimentació, reduccionisme i pèrdua de dignitat humana
“Havia anat allà com a part d’una presentació científica, i imaginava que m’exhibirien, però tothom s’entestava a parlar de mi com si fos una espècie de cosa de creació recent que presentaven al món científic. Ningú en aquella sala no em considerava un individu, un ésser humà. La insistent juxtaposició “Algernon i Charlie”, i “Charlie i Algernon” deixava ben clar que ens consideraven a tots dos una parella d’animals experimentals sense cap existència fora del laboratori.” (p. 151)

“Però el que vostès van fer per mi -tot i que és una meravella- no els dona pas el dret de tractar-me com un animal d’experimentació. Ara soc un individu, i el mateix era en Charlie abans de posar els peus en aquell laboratori.” (p. 231)

Què defineix un ésser humà?
“Tenia ganes d’alçar-me i demostrar a tothom que aquell tipus era un ximplet, d’escridassar-lo i dir: Soc un ésser humà, una persona –amb pares i records i una història– i ho era abans que em portéssiu amb una llitera de rodes a aquella sala d’operacions!” (p. 152)

“La persona es el viaje; un viaje siempre único, irrepetible, interactivo, continuamente cambiante, una biografía en constante evolución desde el nacimiento hasta la muerte…” (Ramon Bayés, “¿Qué es una persona?”, Àgora d’infermeria, octubre 2020)
“Encara que tots saben que al final del laberint s’hi troba la mort (i això és una cosa que no sempre he sabut: no fa gaire temps l’adolescent que hi havia en mi creia que la mort només podia passar als altres), ara veig que el camí que trio per endinsar-me en el laberint em fa ser el que soc. No soc solament una cosa, sinó també una manera de ser –una manera entre moltes– i saber els camins que he trescat i els que em resten per recórrer m’ajudarà a comprendre en què m’estic convertint.” (p. 206)

Dificultat del procés de consentiment informat en una situació de competència limitada i dubtes en la idoneïtat del representant
“– És clar, haver-te utilitzat en aquest experiment va ser una responsabilitat molt gran. No sé fins a quin punt recordes tot el que et vam explicar quan va començar el projecte, però vam intentar explicar-te clarament que hi havia un considerable perill que pogués tenir només efectes provisionals.
– Ho vaig apuntar als meus informes de progrés –he admès–, encara que en aquell moment no vaig entendre el que volíeu dir amb això. Però no fa al cas, perquè ara en soc conscient. […]
– Però suposo que entens que vam haver de demanar permís a algú de la teva família més pròxima. Tu no tenies prou capacitat per donar el consentiment.
– Ja ho sé, tot això. Es refereix a la meva germana, la Norma. […] Pel que recordo d’ella, m’imagino que us hauria donat permís per executar-me, si hagués calgut.” (p. 204).

El principi bioètic de beneficència justifica moralment la intervenció a en Charlie
“– Bé, vam decidir arriscar-nos amb tu –ha prosseguit–, perquè consideràvem que hi havia molt poques possibilitats de produir-te danys greus, i estàvem segurs que hi havia moltes possibilitats de fer-te bé.” (p. 204)

La persistència del progenitor a ocultar una discapacitat té un efecte negatiu en l’individu que la pateix, i agreuja la situació de vulnerabilitat en què es pot trobar
“Ara entenc on vaig adquirir aquesta inusual motivació per tornar-me llest que al principi va sorprendre tant a tothom. Va ser una cosa amb la qual la Rose Gordon vivia dia i nit. La seva por, la seva culpa, la seva vergonya que en Charlie fos un discapacitat. El seu somni que s’hi podria fer alguna cosa. Sempre aquella qüestió persistent: qui tenia culpa, ella o en Matt? Tan sols després que la Norma li va mostrar que podia tenir fills normals, i que jo era una mena de mostre insòlit, va deixar d’una vegada d’intentar arreglar-me. Però suposo que mai no vaig deixar de voler ser el noi llest que ella volia que fos, perquè m’estimés.” (p. 136)

“– Mort serà més feliç. Mai no podrà portar una vida normal. Serà més feliç…” (p.173)

Dificultat d’acceptació de la realitat d’uns pares amb unes expectatives diferents en relació amb els seus fills
“En Charlie està dret, quiet, aferrant i estirant-se la camisa vermella de quadres mentre discuteixen sobre ell. Les paraules entre ells dos són com espurnes irritades… una ràbia i una culpa que ell no pot identificar.
– Pel setembre tornarà a l’escola primària i repetirà el curs.
– Per què no intentes veure la realitat? La mestra diu que no és capaç de fer la feina d’una classe normal.” (p. 73)

Risc del transhumanisme, dels seus límits, de la no acceptació de la vulnerabilitat i de la fragilitat humana que la defineix
“Nosaltres, els que hem treballat en aquest projecte de la Universitat Beekman, tenim la satisfacció de saber que hem pres un dels errors de la naturalesa i que mitjançant les nostres tècniques hem creat un ésser humà superior.” (p. 151)

L’objectiu de la ciència és generar coneixement i cal no oblidar les cures i les necessitats concretes que necessiten les persones en situació de vulnerabilitat
“… quantes persones coneix que estarien disposades a agafar en braços un home adult i alimentar-lo amb un biberó? I arriscar-se que el malalt s’orinés o defequés a sobre? Sembla sorprès. No ho pot entendre, oi que no, des d’allà dalt de la seva torre d’investigació de vori? Què sap vostè del que significa haver estat exclòs de qualsevol experiència humana com han estat els nostres malalts?” (p. 215)