Lectures

El pavelló núm. 6
Anton Txékhov

Informació sobre la lectura

Sobre l'autor

Anton Txékhov (1860-1904) va ser un dels més importants narradors i dramaturgs de la Rússia del segle XIX. Metge de professió, Txékhov va morir als 44 anys de tuberculosi en el balneari alemany de Badenweiler. Va deixar sis obres de teatre —quatre de les quals esdevingudes grans clàssics de l’escena: La gavina, L’oncle Vània, Les tres germanes i L’hort dels cirerers— i un grapat de contes que s’han convertit en paradigmes del relat curt, entre els quals destaquen Una història avorrida, La dama del gosset o El pavelló núm. 6.

La seva influència sobre els narradors de relats de l’àmbit anglosaxó (els grans referents del conte en el segle XX) ha estat extraordinària. Raymond Carver, un dels escriptors nord-americans de relats de més renom, va dedicar a Txékhov el seu conte “Errand”, inspirant-se en els últims dies de l’escriptor rus i en la famosa escena de la copa de xampany en el moment de morir.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un seguit de dinàmiques participatives que et serviran per plantejar el club de lectura, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
Temes
Valors

“Si obrim la primera porta, entrem al vestíbul. Aquí, arrambades a la paret i vora l’estufa, s’hi amunteguen piles senceres d’andròmines de l’hospital. Matalassos, bates velles esparracades, pantalons, camises de ratlles blaves, sabates gastades que ja no fan servei a ningú; i tots aquests pellingots abandonats en pileres, rebregats i entortolligats, es podreixen i desprenen una olor sufocant.” (p. 7-8)

“A l’habitació els llits estan collats a terra. Asseguts o ajaguts al damunt hi ha uns homes amb bates blaves d’hospital i, com antigament, amb una gorra al cap. Són els bojos” (p. 9)

“De les dones i de l’amor en parlava amb passió i entusiasme, però no havia estat mai enamorat.” (p. 15)

“No dormia a les nits, es comportava capriciosament i molestava els malats, així que ben aviat va ser traslladat al pavelló número 6 per indicació de l’Andrei Iefímitx.” (p. 23)

“Era del parer que el més intel·ligent que es podia fer era deixar marxar els malats i tancar l’hospital. Però va considerar que per fer-ho no n’hi havia prou amb la seva voluntat i que, a més, resultaria inútil; si fas fora la immundícia física i moral d’un lloc, es traslladarà a un altre: s’ha d’esperar que ella mateixa s’airegi i desaparegui.” (p. 32)

“Llegeix moltíssim i sempre amb gran plaer. La meitat dels honoraris els destina a comprar llibres, i tres de les sis habitacions de casa seva estan plenes a vessar de llibres. El que més li agrada són les obres d’història i filosofia […]. No llegeix tan de pressa ni amb tanta avidesa com havia llegit l’Ivan Dmítritx un dia, sinó lentament, amb profunditat, aturant-se sovint als llocs que li agraden o que no entén.” (p. 39)

“Com vostè mateix deu saber –continua el doctor, pausat i en veu baixa–, en aquest món tot, excepte les més altres expressions espirituals de la intel·ligència humana, és insignificant i mancat d’interès.” (p. 42)

“Em dedico a una activitat nociva i cobro els honoraris de les persones que enganyo, no soc honrat. Però és que jo no soc ningú, soc només una petita part d’un mal social inevitable: tots els funcionaris de províncies són nocius i cobren un sou per no fer res… Així que, de la meva falta d’honradesa, no en soc jo, el culpable, sinó el temps que vivim… Si hagués nascut d’aquí a dos-cents anys, jo seria un altre.” (p. 51)

“Sí, estic malalt. Però resulta que hi ha desenes i centenars de bojos que es passegen en llibertat perquè la seva ignorància no és capaç de distingir-los de les persones sanes.” (p. 57)

“Un home corrent espera que el bé i el mal li arribin de l’exterior, o sigui, del cotxe o d’una cambra, en canvi un pensador els busca en si mateix.” (p. 67)

“Els estoics […] van tenir èxit només entre una minoria […]. Una doctrina que predica la indiferència per la riquesa i les comoditats de la vida i el menyspreu del sofriment i de la mort és del tot incomprensible per a la immensa majoria.” (p. 70)

“Qui de nosaltres és el boig? […] Jo, que faig tot el possible per no destorbar els passatgers, o aquest egoista que es pensa que ell és la persona més llesta i interessant del món i per això no deixa en pau ningú?” (p. 88)

“Vet aquí la realitat!, va pensar l’Andrei Iefímitx, i va tenir por.” (p. 115)

El paper del metge i la medicina en un temps històric concret
El relat de Txékhov, mitjançant el personatge del Doctor Ragin, es configura com una visió àmplia i extraordinària del paper de la medicina i el rol que els metges desenvolupaven a la Rússia del s.XIX. El reconeixement social del metge, les condicions en les quals exercia la seva feina, el tracte amb els malalts, el progrés de la medicina en general i la concreció d’aquest progrés en la realitat russa del dinou, són temes latents a la novel·la que ofereixen un extens àmbit de conversa.

Humanisme i medicina
Txékhov conrea al llarg de tot el relat una visió humanística que es concreta en les converses entre Ragin i Grómov, converses que articulen la segona part del relat. La defensa de l’humanisme, entès com la corrent de pensament que situa l’ésser humà en el centre significatiu del procés històric, ocupa un espai preeminent en la narració. L’humanisme es vincula de manera molt activa al progrés de la ciència en general i de la medicina en particular, en una visió del moment històric que es projecta cap al futur.

El recurs de la conversa i els diàlegs
A la manera de Plató, Txékhov utilitza els diàlegs com a marc per tal d’integrar en el relat diferents disquisicions sobre la condició humana, la història i altres elements filosòfics. També aquests diàlegs entre els personatges assumeixen la condició d’element de retrat d’un època i un espai concrets.

Després de llegir

Els textos de Txékhov han estat una font inesgotable per al cinema. Aquesta és una breu relació de les adaptacions més destacades de les seves obres:

Extraña confesión (1944) – Dir. Douglas Sirk
La señorita del perrito (1959) – Dir. Josef Heifitz
The sea gull (1968) – Dir. Sidney Lumet
Tres hermanas (1970) – Dir. Lawrence Oliver
La gaviota (1977) – Dir. Marco Bellocchio
Ojos negros (1987) – Dir. Nikita Mikhalkov
Vania en la calle 42 (1994) – Dir. Louis Malle (tràiler)
La Gaviota (2018) – Dir. Michael Mayer (tràiler)

Per saber més de la vida i obra de Txékhov trobem dos llibres extraordinaris:

Ginzburg, Natalia. Anton Txékhov. Vida a través de les lletres. Barcelona: Àtic dels llibres, 2018
Némirovsky, Irène. La vida de Txékhov. Barcelona: L’Avenç, 2016.