Lectures

El pavelló núm. 6
Anton Txékhov

Informació sobre la lectura

Sobre l'autor

Anton Txékhov (1860-1904) és considerat un clàssic de la literatura russa. “Mestre absolut del relat i dramaturg revolucionari i encara vigent”, com el defineixen Xènia Dyakonova i José Mateo en la semblança que en fan per a la revista Visat, Txékhov va escriure uns mil relats de llargària diversa, més de quatre mil cartes i un grapat de peces teatrals. Escriptors de la rellevància de Katherine Mansfield, Raymond Carver o Virginia Woolf el van valorar com a mestre d’escriptors: va obrir nous camins tant en la prosa com en el teatre europeu i ha esdevingut un dels autors més importants i influents de la història de la literatura.

Fill d’un botiguer, Txékhov va cursar estudis de Medicina a Moscou, on els seus pares s’havien instal·lat de feia uns anys. Els problemes econòmics familiars el van portar a escriure cròniques satíriques per fer-hi front.

Sobre l'obra

El pavelló núm. 6, publicat el 1892, és un conte llarg de Txékhov que mostra la decadència d’un hospital psiquiàtric que es troba en una tèrbola i tediosa província russa. El doctor Andrei Iefímitx Ragin dirigeix aquesta institució menjada per la desídia i la corrupció, que no té cap voluntat d’apaivagar el dolor dels que hi són tancats: més aviat fa les funcions de presó. El doctor, menjat també per aquesta inèrcia, comença a entaular conversa amb un jove tancat en el pavelló número 6 del psiquiàtric. I comença, així, un joc de miralls sobre què és ser boig i qui és realment el boig. Si el pavelló és el lloc de la bogeria i de la mort, el que hi ha a fora és el de la raó i la vida? No sembla que sigui així. Amb aquesta obra, plena d’acidesa i d’intel·ligència, Txékhov denuncia el sistema sanitari rus, les penoses condicions de vida dels malalts, la corrupció dels seus vigilants i també fa una reflexió sobre el paper del pensament i dels intel·lectuals dins de la societat.

El relat de Txékhov, mitjançant el personatge del Doctor Ragin, es configura com una visió àmplia i extraordinària del paper de la medicina i el rol que els metges desenvolupaven a la Rússia del s.XIX. El reconeixement social del metge, les condicions en les quals exercia la seva feina, el tracte amb els malalts, el progrés de la medicina en general i la concreció d’aquest progrés en la realitat russa del dinou, són temes latents a la novel·la que ofereixen un extens àmbit de conversa.

Txékhov conrea al llarg de tot el relat una visió humanística que es concreta en les converses entre Ragin i Grómov, converses que articulen la segona part del relat. La defensa de l’humanisme, entès com la corrent de pensament que situa l’ésser humà en el centre significatiu del procés històric, ocupa un espai preeminent en la narració. L’humanisme es vincula de manera molt activa al progrés de la ciència en general i de la medicina en particular, en una visió del moment històric que es projecta cap al futur.

A la manera de Plató, Txékhov utilitza els diàlegs com a marc per tal d’integrar en el relat diferents disquisicions sobre la condició humana, la història i altres elements filosòfics. També aquests diàlegs entre els personatges assumeixen la condició d’element de retrat d’un època i un espai concrets.

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
La mirada bioètica
Valors

1. La distància entre la raó i la bogeria
«-Sí, estic malalt. Però resulta que hi ha desenes i centenars de bojos que es passegen en llibertat perquè al seva ignorància no és capaç de distingir-los de les persones sanes. Per quins set sous hem d’estar-nos aquí per tots els altres com bocs expiatoris, aquests pobres desgraciats i jo? Vostè, el practicant, el zelador i tota la seva xusma hospitalària són immensament inferiors a tots nosaltres, pel que fa a la moralitat. Per què ens hi estem nosaltres, aquí tancats, i no vostès? On és la lògica?» (pàg. 57)

2. Comprendre el dolor aliè quan se sent com a propi
«De sobte, enmig del caos, una idea terrible i insuportable li va passar pel cap amb tota claredat: que exactament aquell mateix dolor l’havien experimentat durant anys, dia rere dia, tots aquells homes que ara, a la llum de la lluna, semblaven ombres fosques. Com havia pogut passar que durant més de vint anys no ho hagués sabut i no ho hagués volgut saber, allò?» (pàg. 120)

3. L’enduriment -o excessiva distància o deshumanització- que algunes professions poden propiciar
«La gent que té una relació de servei, per feina, amb el sofriment aliè, amb el temps s’endureixen de tal manera per la força del costum que, ni que ho vulguin, ja no es poden relacionar amb els seus clients d’una altra manera que no sigui formal; i en aquest aspecte no hi ha res que els diferenciï del mugic [el pagès] que degolla xais i vedells al pati del darrere i ni s’adona de la sang.» (pàg. 18)

4. La culpa del sistema enfront de la responsabilitat individual
«Em dedico a una activitat nociva i cobro els honoraris… Però és que jo no soc ningú, només una petita part d’un mal social inevitable: tots els funcionaris de províncies són nocius i cobren un sou per no fer res. Així que de la meva falta d’honradesa, no en soc jo, el culpable sinó els temps en què vivim… Si hagués nascut d’aquí dos-cents anys, jo seria un altre.» (pàg. 51)

5. La mirada de l’altre cap al malalt i el poder d’etiquetar
«Quan li diguin que té alguna cosa, com per exemple els ronyons malalts o el cor engrandit, i comenci a tractar-se, o li diguin que és un boig o un delinqüent, o sigui, que de sobte la gent pari atenció en vostè, aleshores sabrà que ha caigut en un cercle viciós d’on ja no en sortirà.» (pàg. 108)

6. Manipulació i desinformació en les institucions encarregades de curar
«Quan va sortir de l’ajuntament, l’Andrei Iefímitx va comprendre que allò era una comissió encarregada d’avaluar les seves facultats mentals. Va recordar les preguntes que li havien fet, es va posar vermell i, per primera vegada a la vida, va sentir una profunda llàstima per la medicina.» (pàg. 83)

7. Garantir la dignitat de les persones o fer el contrari
«-Que bé que estaria, ara, anar a fer una volta en cotxe a algun lloc fora de la ciutat -va dir l’Ivan Dmítritx fregant-se els ulls envermellits, com ensonyat-, després tornar a casa, a una cambra càlida i confortable, i… fer-se tractar aquest mal de cap per un metge honrat… Ja fa molt e temps que no visc com una persona. Això d’aquí és fastigós! Insuportablement fastigós!» (pàg. 67)

«La façana del davant mira a l’hospital i la del darrere al camp, del qual la separa. Una tanca grisa amb claus. Aquests claus, amb les puntes cap amunt, la tanca i l’edifici mateix tenen aquell aspecte abatut i maleït que a casa nostra només tenen els hospitals i les presons.» (pàg. 7)

***

“Si obrim la primera porta, entrem al vestíbul. Aquí, arrambades a la paret i vora l’estufa, s’hi amunteguen piles senceres d’andròmines de l’hospital. Matalassos, bates velles esparracades, pantalons, camises de ratlles blaves, sabates gastades que ja no fan servei a ningú; i tots aquests pellingots abandonats en pileres, rebregats i entortolligats, es podreixen i desprenen una olor sufocant.” (p. 7-8)

“A l’habitació els llits estan collats a terra. Asseguts o ajaguts al damunt hi ha uns homes amb bates blaves d’hospital i, com antigament, amb una gorra al cap. Són els bojos.” (p. 9)

“De les dones i de l’amor en parlava amb passió i entusiasme, però no havia estat mai enamorat.” (p. 15)

“No dormia a les nits, es comportava capriciosament i molestava els malats, així que ben aviat va ser traslladat al pavelló número 6 per indicació de l’Andrei Iefímitx.” (p. 23)

“Era del parer que el més intel·ligent que es podia fer era deixar marxar els malats i tancar l’hospital. Però va considerar que per fer-ho no n’hi havia prou amb la seva voluntat i que, a més, resultaria inútil; si fas fora la immundícia física i moral d’un lloc, es traslladarà a un altre: s’ha d’esperar que ella mateixa s’airegi i desaparegui.” (p. 32)

“Llegeix moltíssim i sempre amb gran plaer. La meitat dels honoraris els destina a comprar llibres, i tres de les sis habitacions de casa seva estan plenes a vessar de llibres. El que més li agrada són les obres d’història i filosofia […]. No llegeix tan de pressa ni amb tanta avidesa com havia llegit l’Ivan Dmítritx un dia, sinó lentament, amb profunditat, aturant-se sovint als llocs que li agraden o que no entén.” (p. 39)

“Com vostè mateix deu saber –continua el doctor, pausat i en veu baixa–, en aquest món tot, excepte les més altres expressions espirituals de la intel·ligència humana, és insignificant i mancat d’interès.” (p. 42)

“Em dedico a una activitat nociva i cobro els honoraris de les persones que enganyo, no soc honrat. Però és que jo no soc ningú, soc només una petita part d’un mal social inevitable: tots els funcionaris de províncies són nocius i cobren un sou per no fer res… Així que, de la meva falta d’honradesa, no en soc jo, el culpable, sinó el temps que vivim… Si hagués nascut d’aquí a dos-cents anys, jo seria un altre.” (p. 51)

“Sí, estic malalt. Però resulta que hi ha desenes i centenars de bojos que es passegen en llibertat perquè la seva ignorància no és capaç de distingir-los de les persones sanes.” (p. 57)

“Un home corrent espera que el bé i el mal li arribin de l’exterior, o sigui, del cotxe o d’una cambra, en canvi un pensador els busca en si mateix.” (p. 67)

“Els estoics […] van tenir èxit només entre una minoria […]. Una doctrina que predica la indiferència per la riquesa i les comoditats de la vida i el menyspreu del sofriment i de la mort és del tot incomprensible per a la immensa majoria.” (p. 70)

“Qui de nosaltres és el boig? […] Jo, que faig tot el possible per no destorbar els passatgers, o aquest egoista que es pensa que ell és la persona més llesta i interessant del món i per això no deixa en pau ningú?” (p. 88)

“Vet aquí la realitat!, va pensar l’Andrei Iefímitx, i va tenir por.” (p. 115)

1. Conceptes de salut mental que estigmatitzen: bojos i normals
El conte marca una distància abismal entre bogeria i normalitat, dos conceptes que, en mans de Txékhov, tenen un significat absolutament capgirat i encara menys sense sentit. Són dos conceptes de salut mental que, de la manera brutal que s’utilitzen, no fan més que estigmatitzar els malalts, els tancats.

2. La institució com a presó, lloc de control i domini
L’hospital psiquiàtric actua com una presó, com un espai de control i de domini dels que hi estan tancats. Defineix clarament el que s’espera de cadascú sota aquell sostre i també dona màniga ampla als vigilants per a continuar amb els maltractaments i la corrupció.

3. La incomprensió per falta o incapacitat de comunicar-se i d’entendre
La relació que estableixen metge i pacient, i pacients i vigilants està faltada de comunicació i una deshumanització sense fre: ja sigui perquè el sistema l’anorrea, ja sigui per incapacitat i manca de voluntat de comunicar-se. Quan el metge manté converses amb un dels pacients acaba sent pres, ell també, per boig. La falta de comunicació també s’evidencia entre el metge i el seu amic, incapaç d’entendre’l.

4. El menysteniment cap al patiment de l’altre és menystenir la vida
La manca de sensibilitat davant el sofriment aliè hauria d’inhabilitar per l’exercici de la professió sanitària. No és fins que el doctor ingressa com a pacient al pavelló número 6, aquell que havia estat sota la seva responsabilitat, que s’adona del dolor que la seva conducta negligent hi produïa. El conte ensenya també com va desapareixent l’assumpció de la pròpia responsabilitat professional, tant en el metge com en la resta de personal de l’hospital psiquiàtric: només complint l’horari ja fan prou i no senten cap altre deure moral ni cap càrrega

Després de llegir

Enllaços d’interès

Altres llibres que ens parlen de….

Txékhov al cinema
Els textos de Txékhov han estat una font inesgotable per al cinema. Aquesta és una breu relació de les adaptacions més destacades de les seves obres:

  • Extraña confesión (1944) – Dir. Douglas Sirk
  • La señorita del perrito (1959) – Dir. Josef Heifitz
  • The sea gull (1968) – Dir. Sidney Lumet
  • Tres hermanas (1970) – Dir. Lawrence Oliver
  • La gaviota (1977) – Dir. Marco Bellocchio
  • Ojos negros (1987) – Dir. Nikita Mikhalkov
  • Vania en la calle 42 (1994) – Dir. Louis Malle (tràiler)
  • La Gaviota (2018) – Dir. Michael Mayer (tràiler)

Vida i obra de Txékhov
Per saber més de la vida i obra de Txékhov trobem dos llibres extraordinaris:

  • Ginzburg, Natalia. Anton Txékhov. Vida a través de les lletres. Barcelona: Àtic dels llibres, 2018.
  • Némirovsky, Irène. La vida de Txékhov. Barcelona: L’Avenç, 2016.