Lectures

El curiós incident del gos a mitjanit
Mark Haddon
Traducció de l’anglès de Rosa Borràs / Traducción del inglés de Patricia Antón
La Magrana, 2004 / Salamandra, 2004

Informació sobre la lectura

Sobre l'autor

Mark Haddon (Northampton, 1962) és un escriptor britànic que també es dedica a la il·lustració, a la pintura i a ensenyar escriptura creativa.

Va estudiar literatura anglesa a la Universitat d’Oxford i un cop llicenciat va treballar amb persones amb deficiències físiques i mentals, cosa que el va portar a escriure novel·les per a nens i joves. La més coneguda i la que li ha donat fama mundial és The Curious Incident of the Dog in the Nighttime, del 2003.

Altres títols de Mark Haddon: A Spot of Bother (2006) [Un pequeño inconveniente (2006), Alfaguara], The Red House (2012), The Pier Falls short stories (2016) [El hundimiento del muelle (2018), Malpaso], The Porpoise Chatto & Windus (maig 2019).

Què n'han dit

Eines per comentar la lectura

Aquí trobaràs una selecció de fragments per comentar, un seguit de dinàmiques participatives que et serviran per plantejar el club de lectura, un llistat de temes i recursos literaris que podem destacar del llibre així com un llistat de valors d’aquesta novel·la sobre els quals podreu treballar durant la sessió.

Fragments
Dinàmiques
Temes
Valors

“Aquesta és una novel·la de misteri amb assassinat.
La Siobhan em va dir que havia d’escriure alguna cosa que jo mateix volgués llegir. La majoria de llibres que llegeixo són de ciència i de matemàtiques. No llegeixo novel·les convencionals.” (p. 13).

“En els llibres s’acostuma a numerar els capítols amb números cardinals 1, 2, 3, 4, 5, 6, etc. Jo he decidit numerar-los amb números primers 2, 3, 5, 7, 11, 13, etc., perquè m’agraden els números primers.” (p. 21)
“La gent em confon.
Em passa per dos motius bàsics.
El primer motiu bàsic és que la gent diu moltes coses sense parlar. La Siobhan diu que alçar una cella pot voler dir un munt de coses. Pot voler dir “vull fer l’amor amb tu” i també pot voler dir “em sembla que el que acabes de dir és una estupidesa””. (p. 26)

“Jo crec que la gent creu en el cel perquè no els agrada la idea de morir-se, perquè volen continuar vivint i no els agrada pensar que altres persones es traslladaran a casa seva i llençaran les seves coses.” (p. 50)

“El meu llibre favorit és El gos de Baskerville.” (p. 97)

“La meva memòria és com una pel·lícula […]. I quan la gent em demana que recordi alguna cosa puc senzillament prémer el botó de Rebobinar o el de Tirar Endavant i llavors el de Pausa com en un vídeo, tot i que s’assembla més a un DVD perquè si vull recordar alguna cosa que va passar fa molt de temps no he d’esperar que es rebobini tota la cinta. I la memòria tampoc no té botons, perquè tot plegat passa dins del meu cap.” (p. 105)

“Jo no era gaire bona mare, Christopher. Potser si les coses haguessin estat diferents, si tu haguessis estat diferent, ho podria haver fet millor. Però les coses han anat així.” (p. 139)

“La gent que creu en Déu pensa que Déu ha posat els éssers humans a la terra perquè es pensen que els éssers humans són els animals més perfectes, però els éssers humans només són animals i acabaran evolucionant cap a un altre animal, i aquest animal serà més intel·ligent i tancarà els éssers humans en un zoològic, igual que hi posem ximpanzés o goril·les.” (p. 205)

Dualitat perceptiva. Realitat i ficció
L’argument del llibre gira entorn d’un jove amb autisme, en Christopher Boone, que intenta resoldre el cas de l’assassinat del gos de la seva veïna. Per fer-ho, s’inspira en les novel·les de Sherlock Holmes.

La descoberta i la novel·la com a procés d’autoconeixement del personatge
A mesura que avancem en la lectura del llibre ens adonem de les dificultats i les capacitats d’en Christopher per fer front, no només al cas, sinó també a la seva vida diària. Al mateix temps que resol el cas, estirarà un fil a través del qual descobrirà més misteris que envolten la seva vida i que l’ajudarà a superar els seus límits.

Les relacions filials en l’entorn de l’autisme
Una de les coses positives del llibres és que, de manera clara i entenedora, podem entendre les dificultats d’un noi amb autisme per gestionar les relacions socials i les emocions. També les dificultats dels pares per educar un fill amb discapacitat i intentar portar una vida personal satisfactòria.

Adequació entre la prosa de l’autor i la mirada del personatge
Aparentment, l’estil és molt senzill. El narrador de la novel·la és el mateix Christopher: la història passa pel seu sedàs i les coses ens arriben tal com ell les veu. En aquest fet rau un dels valors del llibre.

A destacar:
– La recerca d’en Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes –el model de detectiu obsessionat amb el distanciament i l’anàlisi dels fets–, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l’envolten.
– A través d’aquesta recerca, en Christopher descobrirà una part amagada del seu passat i un secret sobre la seva família, i alhora intentarà comprendre el món dels sentiments humans, que per a ell és tan inintel·ligible.
El curiós incident del gos a mitjanit et permet posar-te a la pell d’un nen autista, una realitat totalment inaccessible per a la majoria de nosaltres i a la vegada tan enigmàtica.
– El llibre segueix el ritme de les obsessions o objectius d’en Christopher: primer vol descobrir qui ha matat el gos de la veïna, després escapar del pare per arribar a Londres amb la mare, i finalment aconseguir fer l’examen de matemàtiques. Es marca una fita i farà el que calgui per aconseguir-la, fins i tot esquivar les normes (que no vol dir trencar-les). I aquesta obsessió és la que fa fer al Christopher coses impensables, coses que no hagués fet mai en un estat o situació normal.
– L’objectivitat i lògica. […] La simplicitat dels raonaments esgarrifen, esgarrifen perquè els seus raonaments són certs, només li falten les emocions.
– L’honestedat. Sí, en Christopher és honest en tot, per això ens costa d’entendre (ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts). No és que els altres diguem sempre mentides, és que socialment les nostres veritats no són mai absolutes.
– Una altra de les dificultats d’en Christopher és que no entén les metàfores, les frases fetes, els acudits, les interpretacions… en definitiva, no entén una de les bases on se sostenen les relacions humanes.
– Com serien les relacions entre la gent diguem-ne “normal” si fossin del tot objectives, simplistes i coherents? No sé si costa d’imaginar o simplement és inimaginable, o prendríem mal.
– Descobrir una miqueta el món dels autistes –encara que sigui a través d’una ficció, força realista– no deixa de ser esfereïdor. Conviure-hi ha de ser del tot esgotador: la fredor, les repeticions, les manies… En el llibre ho veiem des del punt de vista del nen, i a vegades, dol. Dol pel nen però també i sobretot pels pares.

Després de llegir

Rain Man és una pel·lícula de Barry Levinson, estrenada el 1988, guanyadora de 4 oscars. El personatge de Raymond Babbitt està inspirat en el savi autista Kim Peek.

El jove Charlie Babbitt (Tom Cruise), un jove egoista que espera heretar una fortuna del seu difunt pare, s’assabenta que el beneficiari serà el seu desconegut germà Raymond (Dustin Hoffman), un home autista amb una habilitat especial per a certs temes relacionats amb la memòria i els números. Al principi, i desconcertat pels seus comportaments, Charlie arriba a conèixer el seu germà durant un viatge junts travessant els Estats Units, descobrint que malgrat les seves manies insuportables, Raymond és un geni del càlcul.

Kim Peek (11 de novembre de 1951 a Salt Lake City, Utah – 19 de desembre del 2009) és el més famós dels «savant» del que es van inspirar per a crear el personatge de Dustin Hoffman a la pel·lícula Rain Man. Es denomina «savant», terme francès per a virtuosos de les arts, a aquelles persones que presenten discapacitats físiques, mentals o motrius; però que també presenten unes increïbles capacitats per retenir informació o fer càlculs complexos.

Kim Peek va néixer amb macrocefàlia, un dany permanent del cerebel i amb agenèsia de cos callós, el grapat de nervis que connecta ambdós hemisferis del cervell, igual com els connectors secundaris. S’especula que aquesta circumstància pugui ser la causa de la seva increïble memòria que li ha valgut el sobrenom de “Kimputer”.

Kim recorda el 98% dels 12.000 llibres que ha llegit, llegeix dues pàgines en 8 segons (usa cada ull per llegir una pàgina diferent) i amb prou feines tarda 1 hora a memoritzar un llibre, retenint d’una manera precisa i instantània informació sobre dades històriques, geografia, literatura o qualsevol altre tema.

A diferència d’altres «savant», Kim ha mostrat una gran progressió sociològica, relacionant-se amb gent desconeguda realitzant demostracions. Té un calendari exacte de 10.000 anys al cap amb el que li és fàcil dir-li a qualsevol persona després de sentir la seva data de naixement quin dia de la setmana va néixer i quan es jubilarà. Igualment respon a qualsevol càlcul matemàtic i desperta l’admiració de quants l’escolten ajudant en la seva integració social; fins i tot ha estat entrevistat a televisió, tot arran de la pel·lícula Rain Man i la popularitat que li va atorgar el guió de Barry Morrow, que després de conèixer-lo personalment va escriure el guió dirigit per Barry Levinson.

Kim ha estat objecte de diversos estudis en la Societat Mèdica de Wisconsin. La seva psicomotricitat està tan afectada que amb prou feines no pot cordar-se la camisa i és una persona dependent; no té noció de les dades que emmagatzema, no pot realitzar una interpretació d’un poema o una conclusió d’un llibre, malgrat memoritzar-lo per complet; no té cap tipus d’aptitud musical (a causa de les seves limitades capacitats motrius) però és capaç d’escoltar qualsevol cançó i tocar-la en un piano i és capaç de reconèixer l’autor de milers de peces musicals escoltant pocs segons.

En un test de quocient intel·lectual ordinari està per sota de la normalitat. No obstant això el seu cervell es troba entre els més privilegiats del planeta i la seva capacitat d’emmagatzemar informació és virtualment il·limitada. Kim no entén el que reté perquè no necessita recordar-ho ni pensar-ho, simplement és allà.

El 2004 la NASA va examinar a Peek amb una sèrie de test mentre se’l gravava mitjançant tomografia i ressonància magnètica per intentar recrear una visió tridimensional de l’estructura del seu cervell. És la primera temptativa no-invasiva mitjançant l’ús de tecnologia moderna per intentar descobrir per què una persona amb un cervell discapacitat és capaç de fer aquesta mena de coses, ja que se suposa que hi ha aquesta capacitat latent a qualsevol cervell.

Va morir el 19 de desembre del 2009 d’un atac de cor.

Vols seguir llegint?